Entrevista de Miren Etxezarreta i José Iglesias Fernández al setmanari El Temps, 05/08/2019
«Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions»
Els pensionistes són un dels sectors de la població que s’han mantingut més mobilitzats aquests darrer any. Sobre el problema de les pensions n’hem parlat amb l’economista crítica Miren Etxezarreta i José Iglesias, autors del llibre ‘El Cuento de las Pensiones’ (Icària, 2019).
JI: Seria la quarta variable. Si es produeix molt, la part que va al treball és la que sosté el sistema de pensions. Com més gent treballi i més alt sigui el seu sou, millor.
ME: Un país viu d’allò que es produeix. D’això que es produeix, es paguen les pensions. És sostenible en funció de si es vol o no pagar les pensions. El que passa és que després es fan embolics per veure com es reparteix el que produeix el país. Si tot va als rics, no hi ha diners per a les pensions, si el que produeixes va pels treballadors, és sostenible.
Però hi ha molta gent que parla de «crisi de les pensions»?
ME: No volen veure que el problema està en com es distribueix. Si a Espanya a l’any es produeix un bilió d’euros, es poden pagar les pensions. El problema és si el 90% s’ho quedessin els rics (que no és així), allà hi hauria el problema. La pregunta de si es poden pagar les pensions és redundant, depèn de com es distribueix la riquesa. Parlar de crisi de pensions és un truc per dissimular el problema.
Llavors, no hi ha crisi de les pensions?
ME: No a la força. N’hi ha perquè s’ha fixat una determinada manera de distribuir. Si et condemno a mort i et faig escollir entre ser afusellat o penjat, t’estic donant una opció. L’important, però, no és l’opció, sinó que t’han condemnat a mort. Si hi ha o no diners, no és com triar entre triar morir afusellat o penjat, sinó entre si els vols dedicar o no a les pensions. Tenim la riquesa del país distribuïda entre beneficis i salaris. El sistema espanyol és que de la meitat salaris surten les pensions. Els beneficis no entren per pagar les pensions. El que passa és que, si cada dia hi ha menys treballadors i cada dia els sous són més baixos, la part de salaris que va a les pensions és més baixa. El problema, per tant, està en la part de beneficis que no aporta res a les pensions.
Vostès assenyalen alguns mites que es fan servir per justificar l’anomenada crisi de les pensions…
ME: Partint de la base que les pensions es basen en el que entra de contribucions surt en prestacions. Si cada cop les contribucions són més petites i hi ha més prestacions, perquè els vells som cada cop més i no ens volem morir, amb el primer no pots pagar el segon. Si només agafes això, és la crisi és certa. Però, tu no has d’agafar només això. Si hi ha una crisi de tuberculosi perquè la gent no s’ha vacunat, el problema no és de la tuberculosi, és de les vacunes. Si et baixen els sous i els treballadors, les contribucions són cada cop més petites. El que ells diuen, i és cert, és que cada cop hi ha més vells. Però, això hauria de ser una de les coses més positives de la societat, però es veu com un problema. Per al capitalisme, que existim els vells és un problema.
Un dels arguments que es fa servir és que, com que cada cop les generacions són més petites, hi ha menys persones a pagar. Vostès pensen que no és així, oi?
ME: No. Primer perquè cada vegada els treballadors produeixen molt més.
JI: Un dels arguments és la relació actius, passius. Estableixen una relació de tres persones treballant per una cobrant. No tenen, però, en compte que cada vegada que el sistema capitalista es va automatitzant això canvia. No és el mateix el meu avi que treballava amb una aixada que avui la mateixa persona que treballa amb una màquina que talla, embala, separa…. Cada treballador d’avui, produeix 20 vegades més que fa uns anys. Per tant, aquesta relació no és un indicador fiable.
ME: Per exemple, després de la Guerra Civil, a Espanya, el 50% dels treballadors treballava a l’agricultura i no ens arribava per menjar. Ara, hi ha menys d’un 5% de treballadors al camp i produïm molt més que abans. És una trampa, la mesura important no és el nombre de treballadors per pensionista, és el que es produeix al país. Tot això està ple de mentides i veritats a mitges. Són arguments molt elaborats que han fet els que volen sostenir això, no són pocatraces, són sofisticats.
JI: Hi ha un altre element de transformació del mercat de treball. Agafen només els treballadors assalariats. Però, a més ara hi ha gent que són contractats com autònoms i no paguen contribució. Per exemple, els riders. Són obrers de cap a peus. Però no paguen o paguen molt poc a la seguretat social. No se’ls agafa com a part dels contribuents. Ara fins i tot es contracta menys perquè la natura de la condició de contractat ha canviat. N’hi ha menys perquè, malgrat haver-hi més gent al sistema productiu, no se’ls considera treballadors. Són autònoms o treballadors tan eventuals com els de Globo o Deliveroo que estan a les portes de l’empresa i van per paquet.
ME: El quid de la qüestió està en com es reparteixen salaris i beneficis. I que només els salaris paguen a pensions. Els beneficis no paguen res. El problema és que s’ha decidit, en una decisió política, s’ha decidit que només els assalariats paguin. Però els que recullen beneficis no paguen res. No és un problema econòmic, és polític. A l’Estat, avui, produïm més del doble que el 1977. En canvi, la població només ha crescut el 25%. Per tant, n’hi ha de sobres.
JI: A més, què passa amb l’economia submergida? També hi ha treballadors que no contribueixen. A més, si per a certs col·lectius de la població activa dones avantatges als empresaris perquè els contractin sense pagar la seguretat social, estàs fent que deixin de pagar a les pensions.
ME: Durant la crisi, a les empreses que creaven llocs de treball se’ls disminuïa la cotització a la seguretat social. Si fas això, què passa? Doncs que no hi ha diners per les pensions.
Per tant, el sistema de pensions, tal com va ara, no funciona…
ME: Encara funciona. No ha funcionat els anys de la crisi, però ara torna a funcionar. Tal com està el sistema ara, és cert que el dèficit és gran. Però, ara mateix el nombre de treballadors a la seguretat social és més alt que el 2010. Si puja això i apugessin els sous -que han baixat- se sosté. En aquests moments hi ha dèficit, però perquè es vol que hi hagi dèficit. El que cal canviar és el sistema, que els beneficis cotitzin per a les pensions.
Els beneficis de les empreses no cotitzen a la seguretat social doncs?
ME: Cap benefici de les empreses cotitza. És una cosa que la gent no entén. En aquests moments, del que es produeix a l’Estat, entre el 52 i el 54% va a beneficis. Entre el 48 i el 46% va a sous. Les pensions surten només d’aquesta segona part. Els empresaris diuen que estan pagant ells les cotitzacions, però no. Les cotitzacions són part del sou. Els pensionistes que estan al carrer demanen que les pensions es paguin del pressupost públic. Qui paga l’Exèrcit?
Dels fons dels Pressupostos Generals de l’Estat?
ME: Correcte. Les pensions no. L’Exèrcit sí que es paga dels beneficis -tot i que alguns en paguen més i d’altres no-.
Hi ha qui diu que un problema és que les pensions són molt altes…
ME: És cert que, percentualment, són una mica més altes que en alguns països europeus. Però és molt senzill, aquí els sous són molt més baixos. En altres països amb un percentatge més petit, cobres més.
JI: Si agafes els mil euros com a límit del llindar de pobresa, el 70% dels pensionistes són pobres. Si agafes un llindar de benestar alt, hem de mirar qui està amb pensió alta o no.
ME: La pensió més alta, bruta, són 2.450 euros bruts i només la cobren un 10%. Després hi has de treure els impostos. No és tant. Amb mil euros es viu bé? El que passa és que hi ha gent que no té remei. I amb els lloguers que hi ha ara, molta gent no en té prou.
Diuen que la crisi de les pensions està basada en mentides i mitges veritats. Al servei de qui estan aquests arguments?
ME: Fonamentalment, els bancs i les companyies d’assegurances. Quin és l’objectiu de tot plegat? Que la gent es faci pensions privades. La gent que té diners, els pobres tant se val. La gent que té una mica estalviat, que en comptes de pagar a l’estat ho posi al banc. Perquè les pensions no donen diner. Ells volen el sistema de capitalització. Que tu, des de jove, comencis a posar diners, obligatòriament i fixe, en un compte corrent d’on no podràs treure els diners fins que et jubilis. Això beneficia al banc que negocia amb ell i li dona poder. Si no pots tenir estalvis, ja no pots pagar.
JI: Si cobres un sou baix, quina pensió t’espera? I després, cal comptar les fluctuacions del mercat i la borsa. Si la borsa baixa, què passa? El sistema de pensions em garanteix pensions en un futur? Més que no pas el privat. Per al privat hauré d’anar posant-hi diners. I on són aquests diners? Si tinc un sou baix, primer hauré de satisfer una pensió futura que no el meu dia a dia.
ME: Aquest sistema està fet per absorbir els diners d’aquells que poden estalviar.
JI: Volen que la població tingui la sensació que no tindrà pensió, quan té pensió segura. Dependrà també de com lluitem també.
ME: Es parla de crisi de les pensions per incentivar les pensions privades. Les pensions públiques, a Espanya, són 140 mil milions a l’any. Les pensions privades ronden els 80 mil milions. Què volen els bancs, fer-se amb els altres 140 mil milions, incentivat pel Banc Central Mundial. En aquests moments, els majors fons d’inversió i fons voltor del món són els fons de pensions privades.
Quin paper tenen els grans sindicats en la qüestió de les pensions?
ME: Dolent. Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions. El tema de la crisi de les pensions l’han treballat tan bé i tant que els mateixos sindicats i els seus dirigents n’estan convençuts. Estan començant a firmar convenis en els quals, una part dels augments de sou aconseguits van a un fons de pensió privat. A més, fa uns anys, CCOO i UGT van muntar una empresa amb els bancs per gestionar les pensions privades. Amb l’argument que si ells són a dins, es preocuparan més de la gestió. És públic i notori que d’això cobren beneficis. Això és greu, però el més greu és la firma de convenis.
Volen fer alguna conclusió final?
ME: La crisi de pensions és una crisi construïda. És un problema de distribució de la riquesa del país. S’ha construït amb un sistema que va funcionar. A més, no hi ha motius per una crisi de pensions, perquè el sistema es pot canviar amb els pressupostos generals de l’Estat. El que cal és canviar com es financen les pensions. Quina altra despesa es finança amb contribucions? Cap.
JI: Les entitats financeres van muntar la crisi a còpia de pagar acadèmics i informes per alarmar l’opinió pública.
ME: A més, si a l’Estat no hi ha diners per les pensions públiques, d’on surten de les pensions privades?