Archivo del Autor: Maria Aranzazu

Miren Etxezarreta i Aurèlia Mañé: «El capitalisme amb cor ni existeix ni pot existir»

Posted on por

Entrevista de les economistes crítiques Aurèlia Mañé i Miren Etxezarreta per a El Setembre, el 24 de juliol de 2017.

Etxezarreta i Mañé són coautores de l’informe número 11 del Seminari d’Economia Crítica Taifa sobre «La despossessió de la vida quotidiana» que van presentar a Vic

 «Veig més capacitat de transformació en moviments petits com un hort urbà, la PAH o una cooperativa de consum que a través de les institucions»

 La propietat és robar!

Josep Comajoan, Vic | 24/07/2017 a les 14:06h

Aurèlia Mañé i Miren Etxezarreta, a l'acte organitzat per Muntanya de Llibres i Dies d'agost

Aurèlia Mañé i Miren Etxezarreta, a l’acte organitzat per Muntanya de Llibres i Dies d’agost | Dolors PenaAquesta notícia es va publicar originalment el 24/07/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.Miren Etxezarreta i Aurèlia Mañé són coautores de l’informe número 11 del Seminari d’Economia Crítica Taifa sobre «La despossessió de la vida quotidiana», on s’analitza com el capitalisme es va apoderant d’allò que tenen les classes populars, més enllà de la ja tradicional explotació laboral on uns pocs es queden amb el que genera el treball de molts. Miren Etxezarreta, professora emèrita d’Economia Aplicada, és un dels referents de l’anàlisi econòmica crítica als Països Catalans, autora de diverses obres i convençuda que l’economia no és neutral i que el capitalisme no és l’únic sistema d’organització social possible. Aurèlia Mañé és professora de Política Econòmica i de Relacions Energètiques Internacionals a la Universitat de Barcelona. L’actual crisi econòmica, política i moral l’ha portat a reflexionar entre el sistema energètic i el sistema i a defensar un model de producció d’energia descentralitzada com a base on edificar un nou model productiu i crear societats més justes. A la conversa que vam mantenir abans de la presentació de l’informe a Vic, organitzada per Muntanya de Llibres i la cooperativa Dies d’agost, s’hi va afegir Francesc Bayo, també coautor de l’informe de Taifa.

A què es refereixen quan parlen de despossessió? Una paraula que no tothom fa servir en el seu dia a dia i que surt poc als telenotícies.

[Miren Etxezarreta] Potser si en comptes de parlar de despossessió parléssim d’expoli, s’entendria millor, però la usem per distingir de l’altra explotació, la laboral. Perquè s’ha estudiat molt el capitalisme basat en l’explotació de la força de treball. Però què passa? Que la cosa no s’acaba aquí, la cosa va molt més lluny, i ara cada dia més lluny. Però sempre ha existit. Hi ha una forma per la qual el conjunt del sistema, sobretot els propietaris dels mitjans de producció del sistema, s’apropien del que els treballadors tenen encara que no sigui directament a través de la força laboral. Posem un exemple, que serà més fàcil. Si jo he de pagar un interès per la meva hipoteca, algú s’està apropiant del meu diner a través de la hipoteca. I malgrat tot, no és una explotació laboral directament. Per tant, nosaltres distingim entre explotació, que seria de la força laboral, i espoli, o extracció, o com li’n vulguem dir. O sigui, és una manera d’apropiar-se de la riquesa de la població, però no directament amb el treball. I d’això ja en parlava Marx, quan escrivia de l’acumulació primitiva, i Harvey, que és un marxista actual, ha utilitzat el concepte d’acumulació primitiva, i li n’ha dit despossessió. 

Miren Etxezarreta, durant l’entrevista Foto: Sara Blázquez
[Aurèlia Mañé] En l’informe hi ha aquesta frase del Manifest Comunista que ho reflecteix molt bé. Diu: «Un cop l’obrer ha patit l’explotació del fabricant i ha rebut el seu salari en metàl·lic, es converteix en víctima d’altres elements de la burgesia, el llogater, el botiguer, el prestamista, etc». 

D’acord. Ja sabem què és despossessió. I despossessió de la vida quotidiana?

[M.E.] Doncs com es fa això en el dia a dia, en la vida quotidiana. Perquè això es pot fer, per exemple, en una sola vegada… Posem un altre exemple: si un ajuntament té un terreny comunal i el privatitza, això passa una vegada. Però si aquest ajuntament privatitza l’aigua, afecta en la vida quotidiana.

[A.M.] I una mica l’objectiu de l’informe era intentar, no sé si ho hem aconseguit amb prou èxit, veure justament com coses d’aquestes ens afecten a nosaltres en la nostra vida quotidiana. 

Diuen en les conclusions de l’informe que les formes de despossessió varien en funció de les èpoques. Què caracteritza la despossessió actual?

[M.E.] Diria s’han aprofundit totes les formes de despossessió. Per exemple, en el tema de la financiarització amb les hipoteques o amb el diner que guanyen els bancs amb les comissions, fa uns anys potser no passava tant. O el tema de la llum elèctrica i l’energia… O sigui, crec que hi ha hagut una intensificació general. A mi em resulta difícil detectar coses concretes…

[A.M.] En una cosa on sí que s’ha aprofundit és en mercantilitzar-ho pràcticament tot, que tot ja ho hem de pagar a través del mercat. 

[M.E.] La mercantilització és absolutament clau en el capitalisme, que suposa la mercantilització de la força de treball de les persones, que es ven; nosaltres ens venem per un salari. I això es va ampliant, i en aquest moment ja no sé si queda res que no estigui mercantilitzat. 

Se surt o no se surt de la crisi?

[M.E.] Qui surt de la crisi? Perquè de la crisi se’n pot sortir, però s’ha de saber qui surt de la crisi. Segur que els grans capitalistes i el gran capital financer ja n’han sortit. Ara, els treballadors d’aquest país no n’han sortit perquè els salaris no han pujat. I l’atur encara està com està, i la precarietat laboral és la que és. Com les retallades, que en el pressupost d’aquest any encara n’hi ha més. Hem de tenir en compte una cosa molt important. No hi ha una societat homogènia. Les societats són societats de classes i una classe surt de la crisi i l’altra no n’ha sortit. 

Aurèlia Mañé, durant l’entrevista, amb Miren Etxezarreta Foto: Sara Blázquez
La següent pregunta ja anava una mica per aquí. Les classes benestants han sortit més ben parades de la crisi que les classes populars. O dit d’una altra manera: la crisi ja ha anat bé a alguns? És a dir, no és el que no els hagi anat malament, sinó que fins i tot els ha anat bé?

[M.E.] Tot això ja no ho sé tant. Penso que el que han recuperat és el que tenien i… potser una mica més. Però hi ha la idea que a mi no em sembla correcta del tot que es pot sortir afavorit de la crisi i per això s’indueix la crisi. Jo crec que no, que la crisi no agrada ni als capitalistes. Passa que ells tenen els mitjans i les possibilitats, i el poder, pel qual se’n surten i no es perjudiquen tant i fins i tot els pot beneficiar. Però no crec que es generi la crisi deliberadament per beneficiar-se’n.

[A.M.] Altra cosa és que cadascuna d’aquestes crisis s’aprofita per reforçar alguna situació. Penso que potser a llarg termini ja ho veurem. Sí que ha beneficiat a alguns en tant que la gent està molt més atemorida. Més que guanyin més diners o no, sí que la gent està molt més atemorida del que estava.

[M.E.] Han sotmès molt més als treballadors, a les classes populars. 

[A.M.] També s’ha reforçat molt la ideologia individualista. Fins i tot en les fórmules per sortir de la crisi, amb expressions com «buscat’ la vida» o «fes alguna cosa diferent», el que estan reforçant és la ideologia individualista.

«La crisi sí que ha beneficiat a alguns en tant que la gent està més atemorida»

Diuen a les conclusions de l’informe: «El capitalisme camina cap a una societat més incerta, més inestable, més desigual i més desacomplexadament explotadora. La xerrameca sobre drets humans és pura retòrica». No existeix un capitalisme amb cor que s’apiadi dels explotats?

[M.E.] Aquí sí que sóc molt taxativa. Ni existeix ni pot existir. És possible que hi hagi hagut algun període, els trenta gloriosos del 45 al 75, que tampoc eren tan meravellosos perquè com que sóc molt gran me’n recordo molt bé d’aquells anys i tampoc era que allò fos el paradís, però eren millors que ara, sense cap mena de dubte. Pot haver-hi períodes d’aquests, però el capitalisme no té un rostre humà, perquè la funció del capitalisme és extreure més i més riquesa, i cada dia en necessita més. I ha d’extreure cada vegada més, i les formes d’extreure riquesa són cada vegada més sofisticades. I aleshores el que es fa amb tot aquest cor del capitalisme de rostre humà, el capitalisme verd, el capitalisme col·laboratiu, la responsabilitat social corporativa, és pura legitimació… Allò de «nosaltres no som tan dolents»… Nosaltres ara a Taifa volem començar i espero que començarem aviat un treball per veure què hi ha darrere totes aquestes formes.

Miren Etxezarreta i Aurèlia Mañé, durant l’entrevista a la Muntanya de Llibres de Vic Foto: Sara Blázquez
Els drets socials i els serveis públics que haurien de garantir aquests drets socials corren el risc de convertir-se en una mercaderia més?

[M.E.] No, no corren el risc, ja ho són…

[Francesc Bayo] Ja ho són…

[M.E.] Ell és la nostra pota de serveis socials [diu, adreçant-se a Francesc Bayo, també coautor de l’informe i que estava preparant la presentació al costat d’on fèiem l’entrevista, a la qual s’incorpora]

[F.B.] Cada vegada es parla menys de l’estat del benestar, i l’Estat el que s’està reservant és la figura de facilitador de productes socials i després ja es veurà qui subministra aquests productes socials, que és la manera de primer mercantilitzar i després passar-ho al sector privat. De fet, això s’està veient ara molt clarament en la sanitat, i en l’educació. Jo no sé la situació de Vic, però a Barcelona l’any passat es va celebrar com un gran què el 50% de la canalla que s’havia matriculat a la pública! L’altre 50% anava a primària i concertada. I es va vendre com un gran què perquè s’havia arribat a un fifti-fifti…

[M.E.] I després hi ha una altra cosa, que és continuació d’aquesta tendència, que és el traslladar més i més facetes a la privatització en forma de negoci, per una banda, i per l’altra, a la caritat. A Càritas, a ONG que fan això, això altre o el de més enllà… Veritablement, estem tornant a èpoques de Sant Vicenç de Paül o Sant Francesc de no sé quantos…

Ens bombardegen amb missatges que allò privat és més eficient que allò públic o, en el millor dels casos, ens canten les excel·lències del sistema mixt públic-privat.

[M.E.] Sobretot a les universitats d’Econòmiques, en l’època que jo hi he treballat, el missatge és sempre allò públic és més ineficient que allò privat. Aquest és el missatge més important. El 95% del que s’ensenya a les facultats és, per definició, el privat és més eficient que el públic. Com a novetat i innovació, es pot parlar del partenariat públic-privat, però quasi com a mal menor. 

[F.B.] del partenariat públic-privat jo no li’n diria mal menor, sinó que és la porta a la privatització. El partenariat públic-privat no només està afectant l’estat del benestar. El Castor n’és un exemple. 

[M.E.] És pijtor, pitjor que el partenariat.

[F.B.] És l’exemple del que diu: anem a fer una cosa que ho explotarà la iniciativa privada perquè ho fa molt bé. ien canvi van ficar la pota. I li trasllada al sector públic no només els deutes sinó també el mort, perquè ara el sector públic és el que s’haurà de preocupar, amb el cristo ja muntat, de veure com s’arregla. Però en el cas de l’estat del benestar, com dèiem, ja està passant. S’ha privatitzat molta sanitat, però es privatitzen determinades coses de la sanitat, perquè arriba un moment que si no hi arriben les mútues, allò acaba passant a la pública, perquè potser la sanitat privada no té la capacitat per absorbir-ho. 

Francesc Bayo, Miren Etxezarreta i Aurèlia Mañé, a la presentació de l’informe de Taifa a la Muntanya de Llibres Foto: Sara Blázquez
[A.M.] En això de l’eficiència, del que no parlem és de l’eficàcia, aconseguir els objectius que ens hem proposat. I d’això ningú en parla. I també és molt discutible que els serveis privats siguin eficients…

[M.E.] No ho són, que quedi clar. Uns sí, i uns, no. Com en les empreses, que n’hi ha unes millors i altres pitjors. 

I tot plegat acompanyat de models assistencialistes molt populars…

[M.E.] El que deia de la caritat.

Penso per exemple en dos casos molt populars i que tenen molt bona premsa: la Marató de TV3 i el Banc dels Aliments.

[M.E.] La Marató de TV3 és un escàndol. Però no només la marató. Avui mateix sortia a la televisió una senyora que té un fill amb una malaltia estranya i el més normal és que aquesta senyora munti un microcrèdit d’aquests per a la investigació. Abans la marató podia ser una cosa unitària, però és que ara ja per a tot t’has de buscar tu mateix els diners. 

[A.M.] Això torna al que dèiem de l’invidualisme. És que has tocat un tema que a mi em treu de polleguera. Sempre explico una cosa que em va cridar molt l’atenció. Era un programa on un presentador d’aquests coneguts estava entrevistant a la Mercedes Milà. I al final del programa diu aquest senyor: i ara vull que sàpiguen que Mercedes Milà ha cobrat per a aquest programa, ha cobrat molt, i que ho donarà tot a Càritas. I a mi se’m va… Perquè, és clar, si ho diu la Pantoja és una cosa, però si ho diu la Mercedes Milà que de tonta no en té un pel, tots sabem que el que hauria d’haver dit la Mercedes Milà és: no, miri, jo el que vull amb aquesta quantitat és pagar impostos. 

[F.B.] Hi ha un cas més gros, encara, el d’Amancio Ortega, que es veu que dona 50 milions d’euros a Càritas, quan el que hauria de fer és pagar els impostos que li corresponen. 

[M.E.] No et passis… A Càritas li ha donat un milió d’euros.  Només amb el que s’ha estalviat amb publicitat…

[F.B.] Sabent que les seves empreses estan tributant fora….

«La Marató de TV3 és un escàndol»

[A. M.] I després hi ha aquesta pobra dona…

[M.E.] Sí, sí, que fa el que pot, com faria jo si em trobés en el seu lloc, amb un fill malalt…

[F.B.] Per a mi, una de les claus de tot això és que amb aquests mecanismes d’apel·lar a la bona fe de la gent, el que acabes trencant és amb la idea d’un estat del benestar que es corresponsabilitza del benestar dels seus ciutadans. Que ens hem de preocupar com a col·lectivitat del nostre futur, però com a estat, pensar que la bona gent dins la societat ja es farà càrrec dels problemes.

[A.M.] Això com dir que som molt solidaris, en tot cas som molt caritatius. 

[F.B.] Totalment. I això està  comprovat amb dades, que en la crisi l’assistencialisme de Càritas s’ha multiplicat per quatre o cinc.

[M.E.] I sobre el Banc dels Aliments, amb tot el crítics que nosaltres som, quan vas a un supermercat i veus que et demanen llet, oli, arròs, no sé què… hi acabes col·laborant.

[A.M.] Mentre ho facis no pensant que amb això s’arregla el tema… Això és un substitutiu de pagar impostos, això ho puc fer un dia, però ho faig, m’ho callo i són les meves bones obres…

[F.B.] Amb tota la indústria alimentària que hi està ficada.

Miren Etxezarreta Foto: Sara Blázquez
[A.M.] Home, Caprabo es fa d’or amb això, perquè ven el doble aquell dia. I dic Caprabo…

[M.E.] Perquè és on tu vas…

[A.M.] No, perquè crec que és el que va començar. 

I malgrat tot, es manté la pau social, no hi ha cap esclat de conflicte social amb un cert recorregut. Com s’ho expliquen?

[M.E.] És difícil d’explicar, jo no tinc unes idees molt clares. Però penso que té a veure amb els valors de l’individualisme, pensar només en mi mateix, i amb la pèrdua de l’esperança que a través de l’acció col·lectiva es pugui aconseguir alguna cosa… Semblava que si feies una vaga o una acció col·lectiva, es podria aconseguir alguna cosa. Ara això ha desaparegut molt, per impotència. Junt amb uns valors molt individualistes: tu a allò teu! És que a qualsevol nen li diu la seva mare: tu a allò teu, no et fiquis en embolics. I això va calant com una pluja fina… I després el desmuntatge de tota ideologia col·lectiva, i dels partits i sindicats, de les organitzacions…

[A.M.] I també del desmuntatge que ja no hi ha lluita de classes. És la ideologia, és la falta d’espais de col·lectivització. 

[F.B.] Hi ha un factor gens menyspreable. I és que en la nostra societat hi ha un factor que no ha tingut un estat del benestar tan desenvolupat com el dels països nòrdics, i és la manera com s’ha substituït aquest estat del benestar per la solidaritat familiar. O sigui, la família és un gran sostén, i en moments de crisi com l’actual, la família està contribuint a sostenir. I això està exercint de vàlvula d’escapament perquè no hi hagi més protestes.

[M.E.] I després hi ha una altra cosa. És veritat que hi ha molt atur, moltíssima pobresa, molta desigualtat… però també hi ha fins i tot en països com Espanya un bloc de gent que treballa des de fa anys, però que viu decentment, i això és el matalàs de la classe mitjana. I encara que ha disminuït i s’ha deteriorat molt, encara continua existint. Només has de veure quan vas de vacances, que hi ha gent. Segurament s’estan apretant el cinturó, però encara poden viure decentment. I això per exemple a l’Estat espanyol, de 18 milions de població activa que hi ha, probablement són 15 milions. Però hi ha una cosa que no sé si preguntaràs, perquè ningú ho pregunta.

A veure què…

El capitalisme genera desigualtat, genera pobresa, genera tot el que estem dient… començant per la mercantilització. Però per a mi hi ha un punt previ, que ens hi fixem poc, i és que en el capitalisme les decisions les prenen els propietaris del capital. I això és molt més greu que la pobresa i la desigualtat, perquè la pobresa i la desigualtat sorgeixen perquè els que tenen els mitjans, prenen les decisions que volen. I jo tinc la dèria de dir: sortim una mica del bloc de parlar de pobresa i desigualtat, que tot el món està dient «pobreta la gent», perquè quasi sempre estem dient pobrets als altres. Hi ha molt poca gent que digui: a mi m’està afectant. Aleshores, és veritat i no vull ni molt menys pal·liar els desastres del capitalisme, sinó tot el contrari. Hi ha un element previ que és dir que aquí els que manen són els 500 que diran què s’ha de fer amb l’economia d’aquest país, i davant d’això estem totalment inermes. 

[A.M.] És també la falta de consciència que hi ha un enemic, d’alguna manera. Aquest matí sentia les notícies de Grècia, que els abaixen les pensions el 16%. La gent s’està manifestant, però és que no s’haurien d’estar manifestant, haurien d’haver-ho cremat tot. I el que crida més l’atenció en aquest cas és que sí que hi ha un cap visible que els ha dit: heu de fer això. I tampoc es va contra aquest cap visible. I després hi ha aquest fet que tothom estava tan content que el Macron entrés com va entrar, sonant l’Himne de l’Alegria, i en major o menor grau, tothom es va sentir relaxat que no guanyés l’extrema dreta a França.

«El frau fiscal en aquest país és escandalós, però l’el·lusió fiscal és el frau fiscal legal»

[F.B.] Però és que la desestructuració social és molt forta.

[A.M.] Sí, però aquí l’any 34 hagués sortit tothom al carrer.

[M.E.] Jo estic d’acord a parlar de Grècia i de Macron, perquè són parts del mateix fenomen. Però jo estic furiosa del que s’ha aprovat a les Corts amb el suport del PDeCAT, que és la liberalització del mercat dels estibadors. I és clar, els estibadors van dir que anirien a la vaga, i el ministre els apel·lava al sentit comú i a la pau social. Escolti, el que ha de fer pau social és vostè! És que realment estem en un nivell de dir que a sobre la culpa és dels estibadors! D’aquí a pocs anys tindrem tots els estibadors que seran immigrants, amb contractes de 15 dies i salaris de fam. 

Malgrat tot, hi ha també tímides experiències d’autoorganització de la societat, de la solidaritat, aquesta sí autèntica, comunitària, i que prescindeixen en la mesura que els és possible, de les estructures del capitalisme. Potser perquè les estructures han prescindit prèviament d’elles. Són optimistes a aquest respecte?

[M.E.] Jo molt. Malgrat la nostra anàlisi més aviat negativa, penso que estan passant coses que no han passat mai. Perquè sí que hi ha hagut moviments de resistència, i més potents que ara, amb vagues, lluita de classes més clara, etc., però penso que ara tenim, no només des dels moviments socials del 2011, sinó també d’abans, grups petits de persones que estan intentant viure d’una altra manera, uns més i uns altres menys. I penso que per aquí pot venir una mica la resistència. I penso que s’han de mimar molt aquests moviments, cuidar-los i intentar desenvolupar-los. Perquè per aquí hi veig més possibilitats de transformació que a través de les institucions.

Aurèlia Mañé, amb Miren Etxezarreta, en un moment de l’entrevista Foto: Sara Blázquez
[A.M.] Jo també estic pel missatge d’optimisme, que n’anem molt faltats.

Estem parlant de la desobediència de la PAH…

[M.E.] Sí, de tots, de tots els grups… I de qui fa un hort urbà, que és una cosa petitona. I a mi m’agradaria més que fóssim conscients que hem de fer una altra cosa, perquè la cooperativa de consum està inventada de fa segles. I els horts urbans estan inventats de fa segles. Però dintre de tot és una mica de reacció. I una tasca important a la qual potser Taifa podríem contribuir és a transformar això en moviments de transformació, que no es quedin en bones voluntats. Ara tenim una tasca amb dues cares d’una mateixa moneda: per una banda hem de defensar els drets que ja s’han aconseguit, però s’han de defensar com a elements de transformació social, perquè si no transformem el sistema capitalista tornarem a anar enrere, com estem veient que està passant. Aquesta doble tasca no sé ben bé com es fa, però crec que és el que hem de fer.

Parlant de desobediència, hi ha qui confon una cosa amb l’altra, i diu: no cal pagar impostos. 

[M.E.] Això pels que no volen pagar impostos. Perquè, primer, crec que s’han de pagar impostos. Però dit això, s’ha de matisar. Qui i com ha de pagar els impostos? I segon, com es gasten. Evidentment que els impostos s’han de pagar, i a més Espanya paga pocs impostos. El dolent és que els impostos els paguem uns, però uns altres no en paguen. Però impostos se n’han de pagar si volem aquella solidaritat que parlava l’Aurèlia.

[A.M.] Això anava a dir, pagar impostos és un dels pocs actes solidaris que tenim institucionalitzats.

[M.E.] En aquest país el 75% dels impostos que es paguen són entre IRPF i IVA, que són els que paguen les classes populars. El que s’ha de fer és una reforma fiscal… Bé, s’ha de fer una transformació molt més important, però com a mínim una reforma fiscal on haguessin de pagar els que no ho fan. I parlant d’impostos, a mi m’agrada parlar també de l’el·lusió fiscal, perquè el frau fiscal en aquest país és escandalós, però l’el·lusió fiscal és el frau legal, i s’ha d’atacar per aquí. Una cosa és que es faci frau fiscal, i una altra que tots aquests despatxos com els del Roca i tants altres, estiguin guanyant milions d’euros perquè estan intentant que les grans empreses no paguin impostos. Aquí sí que s’acabarien pagant molts més impostos.

[A.M.] Jo sóc professora de Política Econòmica, i si alguna cosa tinc clara és que s’han de pagar impostos. Sí que penso que a més del que ha dit la Miren, també ens hauríem de replantejar un nou tipus d’impostos, no de pujar i baixar els tipus d’interès, sinó de modificar també les fonts d’ingrés, perquè des que es van definir els tipus d’impostos la societat ha canviat molt. El que no pot ser és dir que apugem el tipus d’IRPF, perquè és un impost que només el paguen les classes mitjanes, o mitjanes una mica altes, però no agafaràs segons qui.

[F.B.] Està quantificat. Com ha caigut la recaptació de l’impost de societats, no només per la crisi, sinó perquè han aconseguit que els beneficiïn amb rebaixes fiscals i un munt de coses, i que quan es parli públicament de frau fiscal automàticament es pensi en el paleta que t’ha vingut a canviar unes rajoles i no has pagat l’IVA, quan se sap que als bancs se’ls ha beneficiat, a part dels préstecs favorables, se’ls ha ajudat moltíssim fiscalment perquè puguin recomposar el seu capital. Es parla de 200.000 i 300.000 milions d’euros, que són molts diners.

«La pandèmia no ha atacat el capitalisme, ha atacat l’economia, sobretot la dels més pobres»

Posted on por

Entrevista amb l’economista crítica Miren Etxezarreta per a El Setembre, el 23 de febrer de 2021.

 Entrevista a Miren Etxezarreta, economista radicalment crítica amb la teoria econòmica dominant i amb el capitalisme

 «Mentre hi hagi un senyors amb l’objectiu d’aconseguir un benefici amb el treball d’altres, crec que és molt difícil estar units»

Sara Blázquez | 23/02/2021 a les 09:32h

Miren Etxezarreta: «Hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res»

Miren Etxezarreta: «Hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res» | Miguel López Mallach | DIRECTAAquesta notícia es va publicar originalment el 23/02/2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.Parlem de capitalisme i, com no, de quin paper hi juga la crisi sanitària i econòmica del coronavirus. Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és una economista radicalment crítica amb la teoria econòmica dominant i amb el capitalisme. Fundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa, defensa l’autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària. 

La crisi del coronavirus ha intensificat la crisi del capitalisme?
La Xina i els EUA van posar el fre i tota l’economia mundial va frenar. Ja hi havia uns indicadors suficientment significatius de que l’economia no funcionava bé. La recuperació del 2008 havia estat dèbil, especialment a l’Estat espanyol, i el creixement mundial havia baixat molt. I enmig de tot això, arriba la pandèmia, que ha suposat el fre total a tot tipus d’activitat. Efectivament, la pandèmia ha intensificat fortament uns indicadors que ja es percebien. Al capitalisme sempre hi ha crisis, venen periòdicament.

Com valora la gestió que se n’està fent a l’Estat espanyol?
L’Estat espanyol ho té difícil perquè les seves il·lusions són de primera però el país és més aviat de segona o de tercera i qualsevol cosa que passi en economia global ens afecta molt, més encara quan ha estat una crisi fonamentalment vinculada a les relacions internacionals. El pes de sectors com el turisme o el sector del capital estranger dins l’economia espanyola fa que si passa alguna cosa en aquest sectors ens afecti encara més. No és gaire fàcil la gestió de l’economia espanyola. A més, arriba un govern relativament dèbil perquè no té gaire capacitat per l’oposició duríssima que té. 

Miren Etxezarreta és fundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
S’ha fet encara més visible que els rics cada cop són més rics i els pobres, cada vegada més pobres. Concep un món sense rics ni pobres?
Mentre hi hagi capitalisme no. En el capitalisme els rics seran cada vegada més rics i els pobres seran cada vegada més pobres, això és evident. I la pandèmia no ha atacat el capitalisme, ha atacat l’economia, sobretot la dels més pobres. Estem en una situació en la qual s’estan intensificant les tendències. Com sempre en el capitalisme la crisi econòmica ataca i fa més mal als més pobres. 

Quins aprenentatges en podem extreure d’aquesta crisi sanitària però també econòmica?
La població més informada va pensar que el capitalisme no era allò que pensava. Hi va haver gent de bona voluntat que va pensar que el sistema canviaria. Jo sóc molt escèptica, no crec que la pandèmia canviï gaires coses. És possible que hi hagi més gent que pensi que no estan funcionant bé les coses, però si mirem qui són els grans agents que prenen les decisions de l’economia veurem que això no ha canviat absolutament gens. I mentre els agents que prenen les decisions no canviïn, de la pandèmia no en sortirà un demà brillant. El que sí em temo és que la pandèmia farà patir els més pobres i tinc molt poca esperança. Hi ha gent de bona voluntat que vol canviar coses però els que manen i els seus objectius són els mateixos. I quan parlo dels que manen no m’estic referint només els polítics. Els polítics manen poquet, hi ha forces molt potents per sobre dels polítics que són les que no han canviat. Aquests continuaran decidint en invertir en funció dels beneficis i res més. També hi ha una petita xarxa de petits negocis que hagués pogut adonar-se’n que el capitalisme no funciona. Els petits negocis que s’estan manifestant al carrer, pels quals tinc tota la meva simpatia, l’únic que volen és tornar a estar com estàvem abans. És a dir que no hi ha cap voluntat de canvi de fons. Entre uns que manen a dalt i els de la meitat que pateixen però que no perceben que no hi ha gaire esperança, jo no tinc l’esperança de que aquí surti a la llum. Han de ser uns altres els mecanismes que ens portin a un canvi de sistema.

En el context actual, seria possible eliminar el capitalisme?
Només per la pandèmia per descomptat que no. Però crec que el sistema capitalista no és etern i crec que la voluntat de les societats i de la ciutadania pot fer que canviï. Serà un projecte a llarg termini i només amb una voluntat decidida d’una majoria de la població, no per la pandèmia ni per coses extraordinàries que vinguin de l’exterior. Hi ha possibilitats de canvi però s’han de treballar molt. 

Miren Etxezarreta: «El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l’interior, no basat en les relacions exteriors» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
Quin tipus de mesures s’haurien d’implementar per aconseguir un sistema anticapitalista?
Un canvi de sistema requereix molt temps i no es fa amb unes mesures de política econòmica. Això només es donarà si hi ha voluntat de canviar de sistema des d’un anticapitalisme seriós i responsable. Però hi ha canvis que es poden fer dins el sistema capitalista per millorar una mica i caminar en la direcció d’un canvi total. Es poden anar fent mesures de política econòmica, mesures socials que facilitin aquest camí i millorar les condicions dels que ho estan passant pitjor. Jo crec que el model més favorable per l’economia i per les persones és un model autocentrat, és a dir, un model que no estigui pensant sempre en la connexió amb l’exterior. Actualment l’economia de l’Estat espanyol i l’economia en general de tot el món està vehiculada cap a la competitivitat global, hem de ser competitius davant del món i d’aquesta competitivitat se’n desprendrà l’ocupació i el benestar de la població. A mi em sembla que aquest és un model erroni. Sense ignorar el sector exterior, hem de partir de la necessitat de benestar per a la població i no entendre la població com un subproducte de la competitivitat davant la Xina o Alemanya.

En quin aspecte es gestionaria diferent la crisi del coronavirus amb aquest model?
Un dels grans problemes d’aquesta crisi de la pandèmia és la demanda. L’economia està parada perquè ningú té activitat ni diners. Hauria de començar un sistema en el que millorés la situació de la població perquè a través de l’ocupació, basada en coordenades interiors, la gent tingués suficients mitjans per poder avançar en la demanda de l’economia. El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l’interior. Per exemple, necessitem molts més metges, sanitaris, mestres, ajudes a la dependència… Els diners que es gastaran en fer més competitives les empreses, s’haurien de gastar en donar feina a aquest tipus de polítiques socials, que a la seva vegada suposaria un augment de productivitat de l’activitat basada en l’interior. La globalització és com posar-li un motor molt potent a un carro, però jo crec que s’han de posar uns cavalls potents que arrosseguin el carro i aquests cavalls potents han de ser el benestar de la població, on l’ocupació té un pes cabdal. Models n’hi ha, però falta la voluntat política i la possibilitat política i econòmica de portar-los endavant. 

Hi ha experiències que des de fa anys ho intenten des de l’economia social i solidària. Creu que és una passa endavant l’autoorganització del treball, del consum, de l’habitatge?
Sense cap dubte. Jo crec que qualsevol de les iniciatives on les persones siguin els agents de les seves pròpies decisions és un una passa endavant cap a la societat que jo voldria, però també crec que hem de fer una anàlisi crítica del tercer sector. Primer,  perquè gran part del tercer sector s’ha produït com a resposta a la falta d’ocupació i sembla que l’únic objectiu del tercer sector sigui tenir una feina. Jo parteixo de la base que tenir una feina és necessari, però no ho és tot ni és suficient. Hi ha moltes experiències de cooperatives o experiències autogestionades en que l’únic objectiu és sostenir la feina. Si l’únic objectiu és aquest, es queda bastant curt. El que estic intentant dir és que si no tenim una mirada crítica, podem estar reforçant cert tipus d’experiències amb noms molt sofisticats. Alguns autors defensen que el que s’ha fet és interioritzar alguns valors del capitalisme donant-los una expressió nova de manera que la persona ja no es considera una treballadora sinó que ja és propietària d’una empresa cooperativa o d’una iniciativa del tercer sector. Estem interioritzant els valors del capitalisme fins i tot aquells que volem lluitar contra ell. 

Miren Etxezarreta: «Mentre hi hagi un senyors amb l’objectiu d’aconseguir un benefici amb el treball d’altres, crec que és molt difícil estar units» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
Se les sap totes, el capitalisme. 
Ara estem assistint a tot un procés en el qual s’està intentant que el treballador no sigui assalariat sinó que hi hagi un contracte mercantil entre autònom i una empresa qualsevol, pensa en Uber, en airbnb, Glovo… No són assalariats, són treballadors per compte propi. Això és un esforç potentíssim del capitalisme per aprofitar-se de noves formes d’explotació que no sigui la salarització. Quants periodistes hi ha ara mateix que siguin assalariats? Poquíssims. Tothom és freelance. 

Hi ha qui ho entén com una oportunitat laboral per a la persona. 
Sí perquè a més a més sóc lliure, tinc el meu horari, puc fer el que vulgui, puc fer teletreball… I tot això sota el nom de llibertat. Però l’important és la relació de salarització o no. Hem de ser bastant crítics amb el tipus de noves iniciatives. 

Quines passes creu que hauria de fer el moviment cooperativista per avançar en aquesta direcció?
Jo no sóc ningú per dir-li al moviment cooperativista el que ha de fer. Hi ha gent que sap molt i molt bé cap a on ha d’anar. Només dic que s’ha de tenir una visió crítica d’un mateix. També hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res, perquè permeten colar molts elements que tenen molt poc d’alternatius. Per aconseguir diners d’Europa són els més ecologistes, els més feministes o els més cooperativistes. És difícil perquè tampoc es tracta de sostenir el que ja tenim i reforçar el capitalisme però sí de mirar críticament el que estem fent. 

Diverses entitats de l’economia solidària plantegen un Pacte per una Economia per la Vida per reivindicar polítiques transformadores per la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Com ho veu?
Sento molt ser bastant escèptica amb aquest tipus d’etiquetes. Què vol dir un Pacte per una Economia per la Vida? No ens podem oblidar que la societat actual està formada per classes socials i quan es parla d’unió em pregunto la unió de qui i per a què? Està molt de moda dir que tots hem d’estar units però jo, ho sento molt, mentre hi hagi un senyors amb l’objectiu d’aconseguir un benefici amb el treball d’altres, crec que és molt difícil estar units. Jo crec que seria millor partir de la base de que la societat està dividida en classes socials, i mirar què podem fer perquè aquestes classes visquin millor, sobretot les que ho estan passant pitjor. 

Miren Etxezarreta defensa l’autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària. Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA
Què li sembla la cursa que hi ha hagut per la vacuna de la Covid-19, aquesta investigació tan competitiva i secretista?
Al principi de la pandèmia es va parlar d’una cooperació internacional perquè la vacuna es trobés més ràpidament. Els que tenim una visió crítica ja teníem bastants dubtes sobre si això es faria, i no s’ha fet. Ha estat com una cursa dels 1000 metres llisos per veure qui arriba primer. El capitalisme és molt hàbil i aprofita les necessitats de la població per colar-se i obtenir un benefici, i les farmacèutiques han invertit molt diners i recursos humans per ser les primeres. Això pot beneficiar a totes les persones pel drama de la Covid 19? Sí. Però no ha estat una feina harmoniosa per buscar el benestar de la població, sinó que és una qüestió de veure quants diners de més poden guanyar per ser els primers. Potser això fa que la vacuna arribi abans, però això ens hauria de fer pensar molt de fins a on arriben els nostres serveis públics o si funcionen.

Sembla que els serveis públics també estan immersos dins les lògiques capitalistes.
Hi ha un desastre de burocràcies que no entenc perquè no es poden evitar. Un cas clar és la renda garantida. Com a instrument no hagués estat malament donar-li a la gent una mica de diners, però són molt pocs diners i els els donaran vuit mesos després, quan ja s’hauran mort de gana. I això és un problema de burocràcies. Totes aquestes polítiques estan molt bé si són ràpides, però si resulta que no arribaran a la gent fins a dos anys després, faran patir molt. Hauríem de fer un gran esforç perquè els sectors públics funcionin bé. No estic dient que sigui fàcil, però és veritat que el diner públic s’ha de cuidar i que hi ha possibilitats de corrupció. Si s’hagués donat aquests diners ràpidament als que no tenien cap feina i cap ingrés, la crisi econòmica que tenim no hagués estat tan forta perquè quan la gent té diners, els gasta. Jo defenso el sector públic, però dins d’aquesta defensa crec que hi ha moltíssimes coses per millorar. 

Un resum d’aquesta entrevista va ser publicat originàriament a la revista Cooperació Catalana.

“Para garantizar el futuro de las pensiones públicas solo veo la lucha social, la reivindicación, no hay otra”

Posted on por

Entrevista con la economista crítica Miren Etxezarreta para jotabePRESS (Juanjo Basterra), publicada el 10 de julio de 2021.

“El acuerdo simplemente es una vuelta de tuerca más en un proceso de privatización de las pensiones que se inició ya hace mucho tiempo”

“El objetivo es potenciar las pensiones privadas, que es lo que le interesa al capital financiero global”

“Escrivá está encantado con el modelo de EPSV de Euskadi del PNV, que es la privatización desde las empresas”

“Los sindicatos que aceptan las EPSV, lo digo abiertamente, son también cómplices de la privatización de las pensiones”

“Los capitales del sistema privado de pensiones en la bolsa es lo más arriesgado que hay, sobre todo, para la gente modesta”

“Los jóvenes tienen que aprender a luchar por sus derechos. Y tendrían que empezar a juntar la lucha por sus derecho al trabajo, que no sé si debe de ser un derecho, con su derecho a la pensión pública”

Miren Etxezarreta, Doctora en Economía por la London School of Economics, Reino y por la Universidad Autónoma de Barcelona, analiza en esta entrevista el acuerdo sobre la reforma de las pensiones entre el Gobierno español, los sindicatos CCOO y UGT y la patronal del pasado 1 de julio. A su juicio, pone de relieve que “es una vuelta de tuerca más en un proceso de privatización de las pensiones que se inició ya hace mucho tiempo”. Llama a la “lucha social” para garantizar las pensiones públicas y recuerda que el modelo de Entidades de Previsión Social Voluntaria (EPSV) de la CAV (Euskadi) es un sistema privado y acusa a los sindicatos de sostenerlo. Y pide a los jóvenes “que aprendan a luchar por sus derechos” y “vincular su derecho al trabajo con una pensión pública”.

¿Qué te parece el acuerdo que han firmado de pensiones, aunque todavía el texto definitivo no se sabe?

No se sabe. A mi me parece que simplemente una vuelta de tuerca más en un proceso de privatización de las pensiones que se inició ya hace mucho tiempo. No es nada más que uno más, lo que pasa es que había expectativas por eso del Gobierno de coalición (“el más progresista de la historia”), pero realmente la línea directiva de todas estas medidas es la misma de siempre, me parece.

Hay algunos “caramelos” como se dan a los niños para engañarles y que acepten cosas. No sé si en parte para que lo acepten los sindicatos lo aprueben. Pero creo que los sindicatos están jugando un papel muy, muy, muy peligroso.

¿Por qué dices eso?

Porque realmente van a aceptar algo que nos supone prácticamente ninguna ventaja. Sin embargo, van a firmar elementos que suponen graves desventajas para los pensionistas.

¿Puedes decir cuáles son esas graves desventajas?

Por ejemplo, una, el aumento de la edad de jubilación. Ahora lo venden como voluntaria. ¿Será voluntaria? Van a ofrecer un bono a los que sigan trabajando. A mi me parece que eso es gravísimo, porque va a suponer la división del movimiento. Puede haber pensionistas que necesiten o quieran seguir trabajando y otros que no. Entonces, la reivindicación muy importante que ha sido siempre la de mantener la edad de jubilación queda destruida. Ese sería un punto que me parece muy serio.

Y otro punto que me parece gravísimo la disposición que van a hacer en la segunda etapa, no en este primer acuerdo firmado al inicio de mes, de ampliar los planes de empresa, que me parece que es directamente avanzar hacia la privatización de las pensiones. Me parece gravísimo.

Es también duro el deterioro de las jubilaciones anticipadas. Muchísima gente se hubiera quedado en la calle, sino hubiera tenido una jubilación anticipada. La mayor parte de la gente que opta por una jubilación anticipada es porque cierran la empresa, les echan o por un convenio quedan de acuerdo con esas jubilaciones. Y entonces ahora resulta que va a ser mucho más duro para el pensionista, no para el que hace la jubilación anticipada.

Esta mañana La Caixa ha anunciado que va a jubilar a la gente con 52 años. Supongo que durante unos años pagará La Caixa pero, de todas formas, no deja de ser una jubilación anticipada, que va a suponer probablemente, aunque no está claro cómo van a hacerlo, unas pensiones de jubilación al cabo de unos años peores. ¿Para quién? Para los pensionistas, no para La Caixa.

Hay una serie de medidas que me parecen muy negativas para los pensionistas, que son los trabajadores de hoy, y que parece están siendo aceptadas por los sindicatos. Bajo la premisa de que la actualización ya va a ser el IPC, que ya era antes de la reforma de pensiones del PP, hemos dado marcha atrás. ¿Hemos mejorado un poco? Sí, pero marcha atrás.

Los datos que te estoy dando son una serie de los aspectos que a mi me parecen más preocupantes, más negativos. Me parece que es un ‘engañabobos’.

¿He leído también que se elevará hasta 35 años el periodo de cálculo de las pensiones?

Eso es lo que esperan hacer en la segunda parte. En la primera, se hace todo lo que hemos comentado, lo que firmaron el 1 de julio. Y se espera que en el año 2022 se va a hacer todo lo demás, entre ello estará lo del paso de 25 a 35 años el periodo para calcular las pensiones. Es decir, son vueltas de tuerca para que cada vez las pensiones públicas sean menores.

La realidad es que la subida del IPC en una pensión de 600 euros o por debajo del SMI, no mejoraría las cuentas de una o un pensionista, porque es muy baja.

Aunque den un porcentaje en relación con la inflación, de todas formas, no es una mejora de pensiones. En todo caso, sería un mantenimiento, suponiendo que el IPC cuenta de verdad lo que pasa. Pero no sería más que un mantenimiento. Pero eso sirve de excusa a la opinión pública, los medios de comunicación y los sindicatos para presentar la reforma como un triunfo fuerte de este Gobierno de coalición del ministro Escrivá.

Afortunadísimamente me parece que los pensionistas no se están dejando engañar. Porque estoy viendo, por un lado y otro, líneas que no se van a dejar dominar por esta reforma, pero eso no quiere decir que la reforma no sea lo que es.

Nos decían que había que aplicar la Carta Social Europea, para que las pensiones, igual que el SMI, fueran, al menos, el 60% de la mediana del salario. ¿En qué queda todo?

Ya, pero todas esas cosas sabes tu que son la letra de los documentos, que luego se pueden modelar un poco como les convengan. Dirán que ya lo harán el año que viene, a lo mejor. Como lo van a hacer en estas dos etapas, también camuflan más fácil: primero este año, que es más fácil, les damos el ‘caramelo’ por delante del IPC, que a mi no me parece un ‘caramelo’, aunque ellos lo presentan así, y el año que viene vamos a hacer la segunda etapa.

¿Es evidente que el sistema público de pensiones está en un filo?

El objetivo fundamental de toda esta operación, que empezó en 1973 en Chile con el dictador Pinochet, es ir disminuyendo las pensiones públicas hasta que todos aquellos trabajadores que tengan un poquito de dinero entren en una pensión privada. El objetivo es potenciar las pensiones privadas, que es lo que le interesa al capital financiero global. Ese es el contextos fundamental de toda la crisis de las pensiones, entre comillas.

Escrivá pone como ejemplo el modelo del sistema de las Entidades de Previsión Social Voluntaria (EPSV) instaurado en Euskadi (CAV), ¿qué piensas?

Están encantados con el modelo de Euskadi. Está marcando el modelo que quieren hacer. Ese es el modelo. Es decir, que todos los trabajadores, una parte de dinero de la empresa, que ya se compensará con la subida salario menor, y otra parte, con el salario de los propios trabajadores, que hagan pensiones privadas. Hay una pregunta evidente, si eso hacen con las pensiones privadas, ¿por qué no han hecho eso mismo con las pensiones públicas? Es decir, porqué ese dinero tiene que estar gestionado por los entes privados, bancos privados y las compañías de seguro en lugar de haber hecho lo mismo gestionado por el sector público porque después de todas las crisis que hemos pasado no podrán decir que el sector público es menos eficiente que el sector privado.

Ya pero además Hacienda compensa con deducciones, reducciones… y quienes reducen son los que más invierten en pensiones privadas, es decir que beneficia a quienes más tienen.

Antes se podía hacer hasta 8.000 euros de deducción fiscal en la base imponible, que es bastante dinero, sobre todo para los que cobren mucho. Entonces, la gente, los pensionistas, protestaban y decían que son subvenciones que no tienen porqué existir, desgravaciones que no tienen porqué existir. Ahora Escrivá dice vamos a bajar hasta los 1.000 euros, pero con la otra mano lo que hace es decir y ahora podemos pasar las subvenciones de empresa, que van directamente a privatizar las pensiones, a 10.000 euros de desgravación. Si no quieres taza, taza y media. Y el ejemplo es Euskadi, ahí los sindicatos vascos deberían de ser bien agresivos ante esa medida.por lo que yo sé, ni los vascos, ni los españoles tiene tal agresividad.

Ya con la EPSV en Geroa, participan los sindicatos…

Sí, sí es que, por ejemplo, los últimos convenios que firmaron antes de la crisis, en los últimos años que trabajaba, ahora estoy jubiladísima, la miseria de aumento que teníamos los profesores, una parte importante de ese aumento iba directamente a un fondo de pensiones privado. Si decías que no querías, no había salida. Entonces, ya había empezado. Por eso digo yo que todo esto son nada más que vueltas de tuerca sobre el mismo tema. Porque piensa que detrás de esto, y no nos tiene que desanimar, no están ni el Gobierno vasco ni el Gobierno español, detrás de esto están los grandes poderes financieros, apoyados por ejemplo en este caso de la Unión Europea que le está pidiendo, en este caso, a España que resuelva el problema de pensiones. Eso quiere decir disminuir las pensiones públicas, no quiere decir otra cosa. El enemigo es muy, muy potente.

Aquí siempre se pone como excusa el Pacto de Toledo que se firmó en 1995, pero viendo los datos de Inverco, Asociación de Instituciones de Inversión Colectiva y Fondos de Pensiones, han multiplicado por diez el patrimonio que gestionan en pensiones.

Sí, pero les está pasando una cosa como en el Estado español las pensiones públicas no se han degradado tanto como en otros sitios, por ejemplo como en Inglaterra, y como tampoco los trabajadores no tienen mucho dinero para ahorrar, pues no se están haciendo muchas pensiones privadas. A pesar de que han aumentado mucho, pero no tanto como ellos querrían. Entonces, están atacando fuerte. Euskadi es la base de un ejemplo que ahora resulta que todos tenemos que hacer como en el País Vasco. Y lo de Escrivá es exactamente ese modelo.

Un modelo neoliberal totalmente.

Absolutamente privatizado, sí neoliberal totalmente. Sí, pero hay es donde pienso que tienen una tremenda responsabilidad los sindicatos que aceptan eso, que firman convenios con ese sistema de EPSV. El trabajador no se puede negar si hacen eso en la empresa. Porque firman un convenio.

¿Qué habría que decirles a los sindicatos para que no vayan por esa línea?

Lo digo abiertamente: que son cómplices de la privatización de las pensiones. No tengo ningún escrúpulo en decir lo que es verdad.

En ese preacuerdo, de lo poco que se ha conocido en su globalidad, se dice que se traslada el déficit de 22.000 millones al Estado.

Se ha conocido poco. Ese tema es positivo, si tenemos en cuenta que llevamos ya desde los Pactos de Toledo pagando ese dinero a cuenta del Estado. Por lo menos habría que pedir que se devolviera. Desde luego, que se frene eso no está mal. Se frena porque realmente ya está pagando ese dinero, porque el Estado está prestando dinero a la Seguridad Social y esto es un juego administrativo, porque piensa que la cuenta del Estado y la cuenta de la Seguridad Social, son dos libros de la misma propiedad. Realmente que le preste dinero, ya está pasando, y como está pasando, realmente está claro. En el fondo es una anotación contable. Mejor que haya eso que no haya. Ese dinero no podrán decir que es un déficit. Insisto en que es una anotación contable y eso que les está sirviendo a quienes están a favor de ese sistema para vender el sistema. Los regalos, que decía antes, son el ‘caramelo’ del IPC y todo este dinero.

Hasta 1995 las cuentas de la Seguridad Social y las del Estado estaban juntas. Entonces, había mucho superávit en la Seguridad Social, tanto que los empresarios no firmaron el pacto de 1995, porque decían que había que rebajar las cotizaciones porque entraba demasiado dinero. Algunos ya decían que no estaba mal lo de separar las cuentas, pero claro estos temas vienen de lejos, y separar las cuentas era como el prólogo. Así cuando salieran mal las cuentas de la Seguridad Social se dijera que no hay dinero para las pensiones.

Para mi hay un tema de fondo, ¿por qué las pensiones se tienen que pagar sólo con las cotizaciones? El fondo del debate es ese, porque todos los gastos públicos en un estado se pagan con impuestos. En el caso de las pensiones, se hace solo con cotizaciones, que ya son impuestos, pero son muy importantes y muy injustos. Pero, ¿solo con eso? A mi cuando el ejército empiecen a financiarlo los generales, los coroneles pues igual tendría que pensar que las pensiones las tienen que financiar los trabajadores. Pero ¿por qué todos los gastos públicos se tienen que financiar con impuestos, menos las pensiones? Está muy claro para mi, porque ese dinero es muy goloso para los entes financieros privados.

¿Se acabó el Fondo de Reserva?

Tuvimos alrededor de 70.000 millones y ha desaparecido. Es un punto muy importante, como es la vinculación del sistema de pensiones y el mercado de trabajo. Tal y como está el sistema español, que no es igual en otros países, en otros países europeos pagan los impuestos una parte, deja claro la relación directa entre el mercado de trabajo y las pensiones. Porque si el mercado de trabajo se deteriora, como se ha deteriorado desde los años setenta, claro, hay menos dinero para las pensiones y surge el problema del déficit de la Seguridad Social, porque cuando los salarios son bajos las pensiones es más difícil que suban. Porque hay una relación estrechísima entre el mercado de trabajo y las pensiones.

Entonces, si queremos reivindicar un sistema de pensiones decente, hay que empezar por vincular esa reivindicación con la de los salarios. Yo creo que el quid está en ver como se puede unir la reivindicación de un mercado laboral decente con la reivindicación de salarios, un mercado laboral decente con las pensiones.

Y esto nos lleva a ver ¿qué futuro les queda a los jóvenes con la mayor precariedad conocida y los bajos salarios?

Lo tienen muy mal, pero que espabilen. Creo que los jóvenes tienen un error, quizás se lo hemos inducido nosotros, es pensar que los derechos se ganan una vez y ya están ganados. Los derechos en el capitalismo no se ganan nunca, siempre intentan eliminarlos y, por lo tanto, hay que estar en reivindicación permanente. Y más en épocas como nos está tocando desde los años 70, 80 y después. Lo que hay que hacer es reivindicar y luchar, como hemos luchado los demás. No nos han regalado las pensiones, ni la sanidad, ni nos han regalado nada.

Los jóvenes tienen que aprender a luchar por sus derechos. Y tendrían que empezar a juntar la lucha por sus derecho al trabajo, que no sé si debe de ser un derecho, con su derecho a la pensión.

Hay otro punto que es el que me he referido antes es decir que estamos haciendo del trabajo, desde hace siglos ya, el eje central de la vida social, bueno el eje central de la vida prácticamente. Resulta que cada vez hay menos trabajo, porque cada vez la tecnología de la organización capitalista lo está llevando a que cada vez haya menos puestos de trabajo. Hasta ahora esto hacia que el trabajo fuese el medio por el cual se redistribuía la riqueza entre los más ricos y los pobres. Se distribuía muy mal, se redistribuye todavía muy mal, pero se distribuía, pero al no haber trabajo pues los jóvenes no tienen manera de que les llegue algo, entonces, habrá que inventar, y eso sí que les corresponde a los jóvenes, otras maneras de redistribuir lo que se produce socialmente, porque la riqueza se produce entre todos. Los jóvenes más lúcidos tendrían que ir buscando ya medios de distribuir la riqueza social que no fuera exclusivamente a través de tu pertenencia a un trabajo concreto. Porque va a haber muchos jóvenes que no van a trabajar nunca. Particularmente, mujeres por ejemplo. Fíjate en Estados Unidos ya hay millonarios que están hablando de la renta basica.

A eso iba, ¿La renta basica puede ser la solución?

Creo que tiene que haber distintas soluciones, y que la renta básica puede ser una parcela de la solución, una. En el capitalismo no hay soluciones milagro. No nos hagamos ilusiones, pero puede ser un camino para sustituir a la distribución por medio del trabajo. En el capitalismo como se distribuye por el trabajo, los que trabajan, reciben una parte y los que no trabajan, los que ponen el capital, reciben todos los beneficios. Si va desapareciendo la parte que va al trabajo, porque no lo hay, veo en el Estado español, por ejemplo, con la estructura económica que tenemos ahora ¿dónde diablos se va a emplear ese 40%? Como camareros es la única salida que les queda. Hay que buscar otra manera, la que sea.

Dentro del sistema están haciendo una cosa muy inteligente, como es mover la caridad. No sé si te das cuenta de la importancia que están dando al apoyo de Cáritas, la solidaridad vecinal, etc. A mi me parece muy bien que la gente seamos solidarias. Pero no me gusta nada que los derechos de la gente se muevan por la solidaridad entre las personas. Todo empalma. Es como un puzzle que tarda un poco en hacerse. Pero están haciéndolo muy hábil. En ese puzzle, la caridad está ocupando, cada vez más, un sitio mayor: que si maratones, partido de no sé qué, que si… en vez de derechos, caridad.

Se demuestra que con la pandemia y la crisis bestial que ha generado los más ricos, sin embargo, ganan más y los pobres son más pobres, lo dice Crèdit Suisse, la encuesta de Pobreza y Desigualdades sociales del Gobierno vasco de 2020 y otras más.

No solo el Gobierno Vasco, sino que ha salido también el banco suizo y otros, y en todos se ve un aumento de la concentración de la riqueza y el aumento de la desigualdad. En eso los millonarios más lúcidos ya se están empezando a preocupar. Este intento que han hecho ahora que las multinacionales globales paguen un 15%, tendría que hacernos reflexionar mucho más, porque eso quiere decir que el capitalismo necesita ese tipo de elementos y tendríamos que aprovechar nuestras bazas. No nos damos cuenta y estamos discutiendo si son galgos o podencos.

¿Qué salidas ves, si ves alguna, para hacer frente a esta pérdida de las pensiones?

Veo la lucha social, la reivindicación, no hay otra. Piensa que además tal y como están los partidos políticos, por ejemplo, no hay uno que tenga el programa y la fuerza suficiente para decir que ahora vamos a hacer tal cosa. Fíjate tu que los impuestos a las multinacionales son los propios gobiernos que están diciendo que hay que hacer. Son los gobiernos de los países más ricos del mundo, pero no la reivindicación popular.

Porque las reivindicaciones populares están muy apagadas, por cosas que no vienen al caso ahora, lo que hay que seguir revitalizando es el hecho de que mientras exista el capitalismo no queda más remedio, lo que hay que hacer en el fondo es eliminar el capitalismo, pero eso son palabras mayores.

¿Crees que se va a conseguir alguna vez?

Me gustaría, pero seguro que no lo veré, segurísimo.

Creo que yo, tampoco.

Es que piensa que en el capitalismo están llegando a un punto que no sé si se aguanta. Ya ves eso que te digo de los impuestos. Es sorprendente que los impuestos los monten los más ricos del mundo.

Sí, porque se están dando cuenta que entre ellos se están robando, también.

Y no te olvides de que está China al otro lado. Tienen miedo de China, particularmente Europa, claro, pero también están los Estados Unidos. Tenemos mucho que pensar..

La verdad es que esto de las pensiones, com9 afecta a tanta gente 6 siempre es recurrente, a partir de las pensiones cuelga todo, el mercado laboral, la propia economía.

La vinculación del mercado laboral y las pensiones es ciento por ciento.

Y la verdad es que apunta mal

Sí

Y, ¿el sistema privado tiene futuro?

El sistema privado es un desastre. Los capitales del sistema privado en la bolsa, es lo más arriesgado que hay, sobre todo, para la gente modesta. La gente que tiene un fondo de pensiones privado desde hace diez años, cada año vale menos el capital y además de ser enormemente arriesgado, piensa –no es lo mismo, claro– en las preferentes. La gente que tiene un fondo de pensiones privado cada día vale menos su pensión, el capital que tienen para las pensiones y además es carísimo, porque piensa que cada año cobran 1,5% de comisión los bancos por manejar tu dinero. Con ese 1,5% de comisión, si necesitas por lo menos 30 años para una pensión, es bastante dinero el que pierdes y que va a quienes gestionan tu dinero. Y, por otra parte, nos dicen que los beneficios que den esos capitales se juntarán a las pensiones. Si miras los datos desde el año 1995, por hablar del Pacto de Toledo. Desde entonces todos los años los beneficios de la pensiones son menores que la tasa de inflación. Luego, no te dan beneficio, o muy, muy poco.

En ningún caso las pensiones privadas son la solución. Lo digo en las charlas, es mejor comprar acciones directamente y correr el riesgo, que darle el dinero al banco para que manipule las acciones como le interesan a él.

http://sareantifaxista.blogspot.com/2021/07/miren-etxezarreta-doctora-en-economia.html

De la globalització al model autocentrat

Posted on por

Article per a la revista Catàrsi de l’economista crítica Miren Etxezarreta, del 1 de juliol de 2020.

De la globalització al model autocentrat

Un canvi de model econòmic implica abordar la relació externa de les economies. En aquesta proposta, Miren Etxezrreta aposta per un model autocentrat abans que globalitzat.

l capital sempre necessita expandir-se, i el seu domini s’ha ampliat des que el capitalisme es va consolidar com un sistema econòmic. Des de l’últim terç del segle XX, la globalització, l’expansió del capitalisme pel món sencer amb el mínim de controls, dominava el món. Es deia que era l’única estratègia possible i adequada. I era anatema oposar-se a aquesta.

Recentment, no obstant això, es van començar a expressar algunes ineficiències de la globalització. Primer, poques i febles, però apareixien alguns comentaris negatius. Després, l’arribada de Trump a la Casa Blanca la va posar en qüestió obertament, encara que anés per raons xovinistes i errònies. I, finalment, l’aparició i desenvolupament del coronavirus va conduir al fet que parts creixents de l’opinió pública es preguntessin si la globalització havia estat una estratègia adequada. Sembla que ara es pot plantejar la cerca d’una política econòmica alternativa.

És a dir, que entre els problemes que s’anaven percebent en la globalització, el pes de Trump i els seus similars (Johnson, Bolsonaro, etc) i el coronavirus, hi ha uns certs corrents d’opinió que esperen que el sistema si bé no canviarà radicalment, sí que pot experimentar una millora cap a un sistema més solidari i humà. I es busquen alternatives que condueixin a això.

Es proposa aquí la conveniència de potenciar un desenvolupament autocentrat, un model econòmic que pugui conduir a una societat a aconseguir el benestar per a la majoria de la població. Per a això es proposa abandonar el model globalitzador en què el sector exterior — competitivitat global i exportacions— sigui el motor del creixement i establir l’ocupació i la demanda interna com a eix central de l’activitat econòmica. És a dir que sigui la satisfacció de les necessitats de la població allò que guiï l’activitat econòmica del país. Atès que l’ocupació és l’element fonamental que proporciona els ingressos necessaris per a la vida de la ciutadania, és l’ocupació el que ha de constituir el punt d’ancoratge central. L’ocupació no seria el subproducte d’una hipotètica competitivitat global, sinó l’objectiu central de l’activitat econòmica. Els ingressos que aquesta proporcioni generarien la demanda interna que constituirà el vector fonamental que orienti la vida econòmica. L’activitat econòmica, l’ús de la població i la demanda interna constituiran el nucli de la vida material de la comunitat. S’ha de començar a pensar en models autocentrats, on tot no depengui del que succeeixi en els mercats mundials.

Això no ha de significar que s’ignori l’àmbit exterior sinó que aquest sigui orientat i regulat com un element important però complementari de l’activitat econòmica del país. En un model autocentrat el sector exterior pot requerir una regulació de les transaccions externes, de capitals, productes i tecnologies que fins i tot pot implicar un cert grau de proteccionisme, que ha estat considerat intolerable i inviable en la teoria però s’ha utilitzat i s’utilitza en la pràctica pels països més poderosos. Pot també tenir interès l’estudi de les possibilitats que pugui oferir el tema de la integració regional suprarestatal (UE, Mercosur,…) però sense que un projecte d’integració serveixi per a revertir de nou en un model que prioritzi la inserció en l’economia mundial a través de la regió.

Dur a terme aquest model requerirà una gran transformació en l’organització econòmica. No serà suficient deixar que sigui el mercat (en la seva majoria mercats oligopòlics i controlats per empreses privades d’enorme poder) el que determini les decisions de la vida econòmica de la població sinó que un model autocentrat requereix una economia planificada amb un paper subordinat, encara que important, per a l’activitat privada: El que requereix una planificació/programació econòmica fortament innovadora, diferent dels sistemes planificadors basats en les institucions polítiques conegudes fins ara, per contra, exercida incloent una àmplia representació de les forces socials. És necessària una interacció eficaç de programació i mercat en la qual la primera, prioritària, compleixi la funció de dur a terme i donar coherència i eficàcia a les grans decisions socials i la segona constitueixi l’instrument d’expressió de les preferències individuals.

És prioritària una política productiva (industrial i agrària) dinàmica que asseguri la producció i subministrament dels béns essencials per a la vida quotidiana.

És important precisar des d’ara que aquest model ni remotament vol implicar una situació xovinista, estreta, «a la Trump», allunyada de l’internacionalisme social. Es tracta d’establir unes mesures concretes que constitueixin un eix central per a l’activitat econòmica d’un país però amb una perspectiva oberta, internacional, solidària, respecte a les persones i els països del món, i, així mateix, una complementarietat econòmica internacional a través de les relacions globals, però amb l’objectiu central situat en la planificació del benestar de la població, des del qual s’hauran d’expandir les relacions externes i no esperar que siguin aquestes les que impulsin, sota l’ègida del mercat, el benestar social. Un model autocentrat, ni autàrquic ni xovinista.

Aquest model de creixement suposa també situar el tema de la distribució de la renda en un lloc prioritari. Els aspectes salarials, fiscals i de despeses públiques que incideixen en la distribució passen, per tant, a constituir un dels elements crucials de tot el model. Deixar-les a les meres decisions dels poders asimètrics del mercat és una irresponsabilitat les conseqüències negatives de la qual no se solen avaluar adequadament.

La distribució de la renda no ha d’estar únicament basada en els ingressos i despeses individuals, sinó que pot ser més eficient i equitativa si una part substancial de la mateixa es recolza en la creació d’un ampli Estat del Benestar que desenvolupi el consum col·lectiu i asseguri a la població els serveis socials essencials com a salut, educació o habitatge. Cal dirigir-se no sols a mantenir les prestacions socials actuals sinó a potenciar-les, millorar-les i ampliar-les.

Una altra manera de generar la demanda interna necessària per a estimular l’activitat econòmica seria recorrent a un sistema de transferències públiques que asseguressin a la població una certa capacitat de compra (renda bàsica universal).

És prioritària una política productiva (industrial i agrària) dinàmica que asseguri la producció i subministrament dels béns essencials per a la vida quotidiana. Al costat de la producció de béns públics a través de la millora de l’Estat del benestar. Així mateix, el subministrament de béns que necessàriament hagin de venir de l’exterior (com el petroli o altres béns essencials) haurien d’assegurar-se per mitjà de compres externes regulades i negociades.

És fonamental un fort estímul a la recerca i al desenvolupament tecnològic. Que integrin la digitalització de les economies i els seus últims desenvolupaments, sense que resultin en la precarietat i vulnerabilitat del sistema laboral. Un augment gradual dels treballadors en les decisions clau de l’empresa. Hauria de prestar-se particular atenció a l’estructura empresarial per a tractar d’evitar els greus efectes negatius de les estructures oligopòliques. Aquest model requereix que el capital privat  —nacional i internacional— accepti que això exigeix un canvi de plantejaments, però que percebi, també, que les seves possibilitats de desenvolupament no es veuen minvades, sinó que, al contrari, podrien veure’s incrementades amb una demanda interna sòlida i estable.

Per a tot això es requereix l’existència d’un sector públic capdavanter i realment director de l’orientació de l’economia. Amb una concepció profundament renovada, molt més participativa i controlada socialment de la democràcia. Una estratègia alternativa suposa també un paper radicalment diferent per al sector públic, de major participació en l’activitat econòmica, actiu i expansiu, generant a través de la seva despesa i inversions directes, al costat d’incentius a l’actuació privada en el seu cas, una gran part de la demanda que assenyalem com a eix central d’aquesta alternativa. Empreses públiques estratègiques i ens públics de finançament, haurien de completar una àmplia presència de les administracions en la vida econòmica.

Els salaris han de cobrir les necessitats i condicions de vida del treballador amb dignitat i distribuir els fruits dels avanços productius, fins i tot en els salaris més baixos. És necessari ser conscient que en les condicions actuals de producció les necessitats de treball productiu disminueixen constantment, la qual cosa obliga a plantejar-se el tema de quins poden ser els criteris i mecanismes adequats per a la distribució del producte social en el futur.

Des de múltiples fronts, existeixen ja grups socials importants que qüestionen l’actual societat de consum, per què no avançar en aquesta direcció?

Un crit d’atenció sobre les noves formes d’activitat econòmica que no corresponen al treball assalariat tradicional i s’han anat generant des de fins del segle XX. Són activitats autogenerades, directament vinculades al mercat. Aquestes múltiples formes estan conduint a la des-salarització formal dels treballadors, sense els drets socials que a aquests corresponen. El seu número està creixent ràpidament passant a constituir un sistema de relacions socials que altera la salarització tradicional introduint molt subtilment canvis molt profunds en la naturalesa de les relacions socials. Sembla imprescindible un debat sobre aquestes noves formes d’activitat laboral i una identificació precisa de les seves conseqüències.

Aquest model obliga a plantejar també un nou model de consum, la qual cosa implicaria al seu torn un canvi en els béns produïts. Dins d’un gran respecte a la llibertat individual, pensem a estimular el consum d’una societat més solidària, dirigit a cobrir les necessitats que es plantegen en una societat avançada, respectant la naturalesa, valorant molt més el desenvolupament personal que l’acumulació creixent de béns, menys obsessionada per l’ultraconsum indiscriminat i il·limitat,. Des de múltiples fronts, existeixen ja grups socials importants que qüestionen l’actual societat de consum, per què no avançar en aquesta direcció?

Resumint: Un model d’opcions socials expressades per mitjà d’un sistema democràtic renovat i una planificació social innovadora i eficient és la base del model autocentrat que es proposa. Amb l’orientació i l’impuls d’un àmbit públic molt actiu, que concedeixi la prioritat a aconseguir bones condicions de vida per a la majoria de la població. Que basant-se en l’ocupació i la demanda interna, creï escenaris que condueixin als actors econòmics a ajustar-se a la lògica que emergeix d’un disseny social de l’economia, mentre que l’activitat privada —que integra el capital privat nacional i internacional— operi per a aconseguir els seus objectius particulars, sempre dins d’aquells.

Davant aquesta mena de models, amb freqüència s’assenyala que no són possibles , que constitueixen una «utopia» (per descomptat en sentit pejoratiu), que la nostra integració en l’economia mundial ho impedeix.

Les propostes han de ser viables perquè siguin vàlides, per descomptat. Però la viabilitat no és un element fixat per sempre, sinó que depèn en gran part de la composició de forces existent en la societat. D’aquí que un programa econòmic veritablement alternatiu només podrà establir-se a partir d’una composició de forces socials i polítiques que secundi tal opció, tant per mitjà de les formes organitzades tradicionals, com per noves i imaginatives fórmules des de la base. La transformació social mai ha estat, ni serà un element tècnic, sinó que depèn d’una ferma voluntat social.

No és una transformació senzilla, per descomptat. Com a primera premissa requeriria una important presència dels qui pretenen una societat i una forma de vida diferent, no sols moderades reformes en els marges del model actual. Pel mateix, els agents capaços si es fes càrrec del nou projecte són també uns altres, que han d’obrir-se pas en oposició oberta als actuals actors del poder. Probablement això requereix construir des de fora del poder una força capaç de disputar-lo enfront de la resistència tenaç dels qui gaudeixen de la situació actual i les seves tendències. En definitiva, un projecte alternatiu ha d’assumir el seu caràcter d’opció global, en les seves dimensions econòmiques, socials i polítiques: la qual cosa suposa revertir la major part de les tendències i direccions en què camina la proposta neoliberal.

Utopia per utopia, encara sembla més realista considerar que es pot canviar el model globalitzador neoliberal que creure que amb el model actual s’aconseguirà el benestar de la majoria de la població en els diferents països.

Foto de portada: Flickr – Fabio Venni

Què passa amb les pensions?

Posted on por

Article per a la revista Catàrsi de l’economista crítica Miren Etxezarreta, del 19 de novembre de 2020.

Què passa amb les pensions?

Ja fa diversos anys que el tema de les pensions està ocupant espais importants en els mitjans quan abans era un tema pràcticament inexistent. Què ha passat amb les pensions? Doncs que des de fa anys s’ha posat en qüestió el sistema de finançament de les pensions públiques.

a fa diversos anys que el tema de les pensions està ocupant espais importants en els mitjans quan abans era un tema pràcticament inexistent. Què ha passat amb les pensions? Que des de fa anys s’ha posat en qüestió el sistema de finançament de les pensions públiques. Cosa que ha donat lloc a un ampli debat.


En aquest debat és important el paper que juga el Pacte de Toledo. El Pacte és una Comissió oficial, multilateral, que es va establir el 1995 per a comentar i establir recomanacions sobre el tema al Congrés. El Pacte realitzaria una ronda cada cinc anys i així va ser més o menys fins a 2019, en què la pandèmia va obligar a interrompre el seu treball. El 2020 la Comissió ha reprès el seu treball i el 27 d’octubre va presentar el seu Informe amb recomanacions sobre l’actuació aconsellada pels integrants del Pacte, que després de ser debatut amb els agents socials (CEOE i dos sindicats), serà la base perquè el Congrés disposi la nova normativa sobre pensions.

Un gran nombre de pensionistes a l’Estat espanyol no accepten els termes així plantejats i porten anys reivindicant millores en les pensions públiques i afirmant la seva sostenibilitat, en una lluita permanent de gran vitalitat i originalitat amb la qual han generat una gran dinàmica reivindicativa. El debat és agre i està aferrissat i han passat moltes coses que no podem recollir aquí. Hi ha molts materials escrits sobre el tema i a ells remetem al lector interessat (per exemple, al llibre: El cuento de las pensiones, d’Editorial Icària).

En aquest article ens limitarem a comentar l’Informe que la Comissió va presentar el 27 d’octubre, recollint únicament les recomanacions que suposen canvis principals d’aquesta Ronda del Pacte de Toledo, donant per coneguda la situació de les pensions fins a aquest moment. És obvi que els comentaris només seran parcials.

És curiós que l’Informe provisional de la Comissió no permanent de seguiment i avaluació dels acords del Pacte de Toledo es presentés públicament no sols enmig del fort creixement d’afectats per la pandèmia sinó també just a la vigília de la presentació en el Congrés dels Pressupostos de l’Estat per a 2021, element essencial de la governabilitat del país i tema de grans discussions. Després de més de quatre anys de debats per presentar al Congrés, «van haver» de coincidir totes dues presentacions, la qual cosa, sens dubte, va conduir amb el fet que el debat sobre les pensions quedés bastant arraconat pel políticament més important dels Pressupostos i la preocupació per la pandèmia. Aquesta coincidència, que permet diluir la incidència del tema, no és molta casualitat?

Els assoliments

Gràcies a la lluita que els pensionistes porten des de fa diversos anys es pot constatar que en aquestes recomanacions s’han guanyat algunes batalles importants. Entre les més significatives, hi ha el reconeixement de la sostenibilitat de les pensions públiques i la seva revaloració segons l’IPC (revertint en part la reforma de 2013), així com la reducció del dèficit de la Seguretat Social (fins a 23.000 milions d’euros anuals), mitjançant l’assumpció dels costos de pensions no contributives per part del Pressupost de l’Estat.

Aquest últim aspecte que sembla podria resoldre el problema amb relativa facilitat és, no obstant això, fruit d’una separació de comptes molt arbitrària entre les de la Seguretat Social i el Pressupost públic. És molt probable que per raons comptables i polítiques sigui interessant la separació de comptes (que no es va establir fins al primer Pacte de Toledo de 1995), però això no ha de portar a considerar els dos ens com a antagònics, sinó que els dos són part de l’Estat. Realment tot consisteix a decidir en quin llibre s’apuntarà el saldo, però l’entitat de fons és la mateixa: l’Administració Pública. De totes maneres, pot ser útil diferenciar les despeses que no són estrictament de pensions, però que es carreguen a la Seguretat Social perquè proporciona un argument important en defensa de la sostenibilitat de les pensions.


Un element també important és la recomanació de triar els millors anys de cotització  per a cobrir els 25 anys necessaris per a tenir dret a una pensió. La qual cosa és un avantatge perquè, com ara hi ha molts pensionistes que en accedir a la pensió ja estaven parats, els últims anys baixen de nivell les pensions futures. Però això no compensa l’augment de 15 a 25 anys per a calcular la pensió que va establir la reforma de 2011, i que alguns assenyalen és el pas previ per a passar a computar per tota la vida laboral. Amb el mercat de treball existent fins ara —veure més a baix—, com seran els 25 anys del treballador? Podrà reunir 25 anys de cotitzacions en aquest context de contractes laborals molt curts?


Finalment, algunes recomanacions s’orienten cap a altres avantatges també d’interès, com les referents a augmentar el topall màxim de les pensions, augmentar la lluita contra el frau, revisar les cotitzacions i prestacions dels autònoms, el règim de viduïtat, etc.


És a dir, la lluita dels pensionistes ha estat necessària i útil, mostrant clarament que una actitud activa i enèrgica per part dels jubilats és principalment el que ha millorat alguns aspectes importants de les pensions.


Però falten molts altres aspectes que només es guanyaran continuant el treball per a aconseguir-los. Entre ells el principal és que no s’han derogat les reformes de 2011 (PSOE) i la del 2013 (PP), —aquesta entrà en actiu i mig congelada—, que és una de les peticions més importants dels pensionistes. Comentaré breument també sobre alguns altres aspectes importants. Però primer, vegem alguns punts més enllà del sistema de pensions estrictament, però que sens dubte hi impacten.

Els ancians i ancianes, els pensionistes, els vells i velles d’aquest país, no han tirat la tovallola, seguiran en la bretxa, i com sempre han treballat per una societat justa i harmoniosa per a tots


El mercat de treball


Per a parlar de les pensions en aquest país, amb un sistema de repartiment en el qual les cotitzacions dels treballadors en actiu paguen les prestacions dels jubilats, és imprescindible observar primer el mercat de treball. Fins i tot abans de la pandèmia, resulta que tenim un mercat de treball amb molt d’atur, una enorme inestabilitat i precarietat laboral, un alt percentatge de joves sense ocupació i moltes dificultats per a tenir ocupació pels majors de cinquanta anys; molts treballadors pobres i moltes famílies pobres, una proporció alta de la població treballant en els serveis poc qualificats, com el turisme, i en la construcció, i gairebé un milió (més després de la pandèmia) en què tots els membres de la família estan a l’atur. I un acomiadament barat, quan no gratis, pels contractes temporals i precaris. És a dir, un mercat de treball desastrós per als treballadors.


Si es mira al futur l’evolució no es presenta més atractiva. Molts comentaristes consideren que disminuirà molt la necessitat de treballadors i serà cada vegada més difícil tenir una ocupació; uns altres creuen que el treball continua sent necessari. Però, en qualsevol cas, es dibuixen formes de treball i d’explotar al treballador noves que no asseguren ni remotament els drets socials: cada vegada els treballadors estan sotmesos a relacionar-se amb els seus ocupadors a través de contractes mercantils que no suposen l’assalarització i no cobreixen en absolut els drets socials. Semblen pocs, però són cada vegada més: en algun informe sobre els Estats Units diuen que un terç de la força de treball segueix aquests sistemes, i a Espanya, diuen des de la UE, que un 12,50% de la força de treball ha passat ja per experiències d’aquest tipus. No es pot plantejar un pla per a les pensions, que per definició són a llarg termini, sense incloure totes aquestes consideracions. De les quals hem vist molt poc en l’Informe que es limita a considerar el concepte tradicional de l’assalariat i de l’autònom.


És en aquest context que cal situar les recomanacions que ha presentat la Comissió del Pacte de Toledo.


Números o principis?


Generalment en parlar de pensions per a veure si són sostenibles es debaten els números, però, encara que aquests també importin, és més rellevant discutir els principis que els números concrets. Primer, l’impositiu: En les societats modernes totes les despeses de l’Estat se satisfan per mitjà dels impostos —els de l’exèrcit i la defensa, el cost del sistema polític i judicial, l’educació, la sanitat, les infraestructures, la diplomàcia…— Per què no han de satisfer-se també els de les pensions si és necessari? Que ens expliquin perquè no tenen els mateixos drets que la resta de la ciutadania.


No hi ha motiu pel qual les despeses dels pensionistes no es cobreixin de la mateixa manera que els de la resta de la població. Per què les pensions s’han de cobrir només amb els impostos de la població activa (les cotitzacions són imposats als treballadors i, a més, injustos) i totes les altres despeses col·lectives es cobreixen amb impostos? De fet, això suposa un sistema fiscal extremadament esbiaixat on els treballadors en actiu a més dels impostos generals —IRPF, IVA, gasolina, uns altres— paguen cotitzacions a la Seguretat Social, que són els majors impostos del país, quan cap altra despesa es cobreix d’aquesta manera.


Aquest sistema els ve molt bé als qui cobren beneficis pel capital perquè no contribueixen més que amb les cotitzacions socials al sosteniment dels ancians. Els altres impostos, per exemple, l’impost de societats, no entren per a contribuir al finançament de les pensions Per què els impostos generals no han de contribuir al manteniment dels ancians? És una subvenció als beneficis i ho haurien d’aclarir.
A més, encara que la separació de pressupostos pot ser comptable i políticament és útil, no oblidem que la Seguretat Social i l’Estat és el mateix. Per què separar així els comptes de l’Estat i la Seguretat Social? La separació correspon principalment a precisar el compte en la qual s’apunten. Poc més. I si el pressupost de la Seguretat Social no és suficient hauria de cobrir-lo l’Estat. La solució no consisteix en el fet que l’Estat faci préstecs a la Seguretat Social, com està fent ara, perquè els préstecs cal pagar-los i això posa la Seguretat Social en mans de l’administració de l’Estat, sinó cobrir les prestacions necessàries, perquè és un dret de ciutadania. El manteniment dels ancians correspon al conjunt de la societat, no sols als treballadors en actiu. Són part de la ciutadania i s’han de mantenir com els altres aspectes de la despesa pública amb els impostos generals.


Segon, el distributiu: El tema de les pensions no és un aspecte de finançament sinó de la distribució de la renda d’un país. El problema no és que no hi ha diners, sinó com es distribueix, es reparteix els diners que hi ha. Pel sistema de pensions els jubilats participen de la riquesa social que van contribuir a crear. Per què es limita la seva participació al que és possible només amb les contribucions? Gràcies al sistema de pensions molts jubilats viuen decentment i ajuden a les seves famílies. Quan es diu que no hi ha diners per a les pensions públiques, es vol condemnar als ancians a la pobresa? Si les pensions no els permeten cobrir despeses com es mantindran? Podran sostenir-los els fills que avui necessiten ser ajudats pels seus pares? Si no hi ha diners per a les pensions no serà perquè els salaris dels quals cotitzen són massa baixos? Per què no hi ha diners per a les pensions i sí per a altres coses com l’OTAN, l’exèrcit, els bancs l’Església, etc.?Tercer, el ideològic: El tema de les pensions no es deu a les crisis (financera i pandèmia), ve de més antic. Sorgeix a Xile amb Pinochet, el 1973, aprofitant un context favorable al neoliberalisme. Prové de les grans institucions internacionals: FMI, UE, OCDE i dels poders financers, que volen obtenir beneficis amb els diners de les pensions.


A l’Estat espanyol, des de 1988 s’estan «reformant» les pensions, gairebé sempre per a disminuir-les. Gràcies a les potents lluites dels pensionistes s’han aconseguit les millores que hem assenyalat, però és poc més que tornar al que hi havia abans. Ara, l’Informe actual del Pacte de Toledo recomana algunes mesures perilloses per als pensionistes. Entre les quals destaquen: 1) la prolongació voluntària de l’edat de jubilació mitjançant incentius; 2) estímuls a les pensions privades d’empresa; 3) la reforma del sistema de cotització d’autònoms.


Prolongació voluntària de l’edat de jubilació mitjançant incentius econòmics


La Comissió assenyala explícitament que considera positiva la prolongació de la vida activa de la ciutadania. Sosté que és necessari incentivar la prolongació voluntària de la vida laboral més enllà de l’edat ordinària de jubilació. Semblen haver oblidat que hi ha cinc milions d’aturats, joves en la seva majoria.

El tema de l’anomenada crisi de les pensions públiques cal situar-lo en els interessos financers que volen aprofitar les grans masses de diners que es mouen amb les pensions per a obtenir més beneficis privats


Com anteriorment el fet d’augmentar l’edat de jubilació va ser motiu de moltes lluites, ara provaran de forma més subtil: introdueixen l’augment de l’edat de jubilació voluntària. Això vol dir introduir un incentiu econòmic per a què els treballadors continuïn treballant voluntàriament després de l’edat de jubilació. Però amb això ignoren totalment el caràcter del mercat de treball. Consideren que el treballador és lliure per a triar el que vol fer en el seu ús. Però dista molt en aquest cas. El treballador difícilment té aquesta llibertat quan es tanca o reestructura una empresa i l’única sortida és la jubilació anticipada o quan l’empresa acomiada al treballador o li força a marxar-se perquè li sembla major (trasllats, disminucions de categoria, «incentius» per a què se’n vagi). Cal tenir en compte que en el context en què vivim, un treballador de més de 45 anys sap que si perd la seva ocupació no tindrà una altra feina i en cas d’aconseguir-ho segurament és precari o temporal. Tot això ens porta a plantejar que si les pensions són baixes i no poden viure amb elles, on està la llibertat del pensionista, és realment «voluntari» el fet de continuar treballant?


Clarament, els que acceptin aquesta voluntarietat perden bastant diners. Si fem uns càlculs preliminars, sobre supòsits encara molt crus perquè no es coneix la proposta, resulta que si es proporciona un incentiu del 5% sobre la pensió a qui continuï treballant als 67 anys, si decideix treballar 5 anys més —fins als 72 anys—, amb una pensió de 1.000 euros al mes, el pensionista perd 3.366,6 euros a l’any any, (240,00 € al mes), si viu 20 anys més, o 4.684,61 euros a l’any (334,61 euros al mes) si viu només 15 anys més. Clar que llavors disposarà del salari pel seu treball, però perd respecte a la pensió. Per a no perdre hauria de viure fins als 89 anys o fins als 91, o l’incentiu sobre la pensió hauria de ser del 32% al 37%. Són xifres només molt aproximades, però per aquí van els càlculs.


Tot això suposa també dividir als pensionistes entre aquells que tindran pensions normals i els que les tindran més altes perquè treballen més anys, amb greus repercussions en el moviment reivindicatiu.


Un element que no ha quedat clar és la recomanació respecte als pensionistes amb discapacitat: per a aquests assenyalen la conveniència de permetre la compatibilitat entre jubilació i treball assalariat, la qual cosa ja és en si mateix difícil d’entendre, però temem que en l’Informe es percep també la direcció de futur per a tots els pensionistes:


«Cal introduir esquemes de major permeabilitat i convivència entre la
vida activa i passiva, que permetin i incrementin la coexistència de salari i pensió.
Resulta adequada, en la mateixa línia que altres països del nostre àmbit, una major
compatibilitat entre percepció de la pensió i percepció del salari per activitat
laboral, avui molt restringida i que no incentiva la continuïtat laboral».


Serà per a permetre que el Sr. Fainé prossegueixi en les seves tasques de direcció de CaixaBank encara que tingui més de 67 anys? Sembla còmic però, no serà més aviat que volen veure als treballadors espanyols ajudant a omplir les bosses a les caixes dels supermercats com passa als Estats Units? Si una persona ha treballat tota la seva vida, per què ha de continuar treballant en la seva jubilació? No és perquè la pensió no és suficient?

Estímul a les funcions privades d’empresa


El tema de l’anomenada crisi de les pensions públiques cal situar-lo en els interessos financers que volen aprofitar les grans masses de diners que es mouen amb les pensions per a obtenir més beneficis privats. Encara que avui no és l’objectiu d’aquest article, caldria comentar molt per sobre el desastre que són les pensions privades per als pensionistes (molt arriscades, amb pèrdues per la inflació i molt cares), però la Comissió les veu complementàries, com a molt positives. Cosa que vol dir que accepten que les pensions públiques no són suficients. Aquestes pensions «complementàries» consisteixen en què els pensionistes contractin plans de pensions privades amb les institucions financeres, privades també.


En les recomanacions de l’Informe sobre aquest tema només hi ha una novetat, però molt important i molt greu, ja que, seguint el model del Banc Mundial, s’aposta per impulsar la implantació efectiva de plans complementaris d’empresa, que «prioritàriament» hauran de ser sense ànim de lucre. Les pensions d’empresa consisteixen en un compromís de realitzar pensions privades per a tots els membres d’una empresa, si bé de nominació individual.


Segons el Banc Mundial el sistema ideal hauria de ser el del gràfic de sota (s’han afegit les fletxes que indiquen la direcció en què el Banc Mundial vol que evolucionin les pensions: les pensions públiques contributives haurien de disminuir i augmentar les del pilar privat obligatori):



Fins ara, per a estimular les pensions privades el Govern concedia una desgravació fiscal a l’IRPF que podia arribar fins als 8.000 euros anys a l’any a les persones que contractessin un Pla de pensions privat. Els pensionistes han discutit molt aquestes desgravacions, rebutjant-les. Actualment l’Informe recomana disminuir les desgravacions per pensions individuals (es preveu que del màxim de 8.000 a 2.000 euros), però… augmentaran els estímuls a les pensions col·lectives d’empresa (fins als 10.000 euros). Si no vols tassa, tassa i mitja!


Per als ens financers és molt convenient aconseguir que es realitzin pensions de grans empreses per a tota la plantilla en lloc de concloure un gran nombre de pòlisses individuals. Encara que els treballadors puguin renunciar a elles no sol ser freqüent perquè és administrativament i social complicat. Aquestes pensions privades d’empresa s’estableixen generalment a través de convenis col·lectius. És «curiós» que els empresaris no acostumin a oposar-s’hi, encara que posen el crit al cel si es fa cap referència a augmentar la cotització a la Seguretat Social D’altra banda, en aquests convenis, els sindicats tenen sempre un paper important. Quan els sindicats accepten aquesta pràctica es converteixen en còmplices de la privatització de les pensions (fa diversos anys que es troben signant convenis d’aquest sistema), i les desgravacions que recomana aquest Informe augmenten la seva importància. Es proposen els sindicats continuar estimulant les pensions privades? s’atreveixen a impulsar obertament la privatització de les pensions? Si tant els preocupa l’estalvi dels treballadors, per què signen per establir fons que depenen del capital financer? Perquè sí que hi ha alternatives: Podrien establir perfectament un sistema públic d’estalvi per als treballadors similar al que secunden amb els ens privats. Els ha convençut el neoliberalisme que sempre és millor el sector privat que el públic? És bastant trist contemplar als sindicats vinculats a la privatització d’un dret social tan important.

Com a pensionistes, començant pels propis interessos. Són persones ciutadanes com els altres i els seus drets s’han de finançar amb impostos si les contribucions no basten.

A més, fa bastanta por aquest paràgraf de l’Informe: «D’igual manera, hauran de millorar-se els beneficis fiscals de les aportacions realitzades a fons i plans de pensions, en la seva modalitat d’ocupació; en particular, establint estímuls fiscals addicionals en la regulació de l’impost de societats. A què es refereixen? Disminuirà la fiscalitat de les empreses amb esquemes de pensions privades? És de témer.
Així mateix la UE ha elaborat recentment el projecte PEPP: Proposta sobre un Projecte Paneuropeu de Pensions Individuals, dels quals pretén reunir fins a 700.000 milions d’euros de dipòsits i per al qual està disposat a participar en el pressupost amb sumes importants. Com diuen que no hi ha diners per a les pensions públiques, però estan disposats a donar suport a les privades?


Les pensions d’empresa vinculen al treballador a l’empresa, què passarà si es vol canviar d’empresa, perdrà la pensió privada? Segurament perquè això no succeeix, és possible que s’estigui preveient ja per al futur algun sistema que permeti al treballador emportar-se l’import acumulat i reforçar la privatització de les pensions juntament amb l’acomiadament més barat o gratis, a través de la fórmula denominada la motxilla austríaca, que sembla que afavoreixen importants membres del Govern i de la classe política i empresarial d’aquest país.


D’altra banda, si en un país no hi ha diners per a les pensions públiques, com n’hi ha per a les privades? Perquè la riquesa que es produeix al país és una, pública i/o privada, només un sistema econòmic fa que aparegui dividida. Això mostra amb claredat que el tema de les pensions és un tema de distribució de la renda, no de falta de recursos Per què hi ha diners per als quals posen els seus diners en els bancs i no per als que posen els seus diners en l’Estat?


Què tal una auditoria a fons dels comptes de la Seguretat Social amb agents socials per cada Ronda?


Hi ha molts més aspectes que es podrien comentar —l’interès a equilibrar el pressupost de la Seguretat Social per a 2023, l’enduriment de les jubilacions anticipades, la cotització i prestacions als autònoms, la revisió de les pensions per a les vídues, etc.— però les limitacions d’espai ho impedeixen.


A tall de conclusió


La lluita dels pensionistes ha aconseguit conquerir alguns elements importants. Això mostra que la lluita és necessària i és útil. Que es poden millorar les pensions. I, encara que no són ingenus respecte al que és l’Estat, tenen menys dubtes, esperen influir més en les decisions públiques que en els ens financers que gestionen les pensions privades.


El que suposa que cal continuar lluitant per les pensions i la societat que es desitja. Com a pensionistes, començant pels propis interessos. Són persones ciutadanes com els altres i els seus drets s’han de finançar amb impostos si les contribucions no basten. Les pensions les ha de finançar tota la societat i no sols els treballadors actius. D’una altra manera és una subvenció «oculta» al capital, que no paga pel manteniment dels pensionistes.


Però no es tracta de quedar-se aquí. Els processos socials no són irreversibles. I les relacions laborals estan experimentant enormes canvis que cal tenir en compte. Els pensionistes veuen i accepten la necessitat de modificar el discurs i els sistemes de drets socials —entre ells les pensions— i més en una època en la qual cada dia hi ha menys ocupació i és més precària. La pensió és un dret de ciutadania. Cal anar canviant de veure la pensió com un dret per haver treballat a plantejar-la com un dret de ciutadania. Però en una direcció molt diferent de la que planteja la Comissió del Pacte de Toledo. Cal modificar el sistema de pensions cap a un sistema públic, universal i no vinculat a l’exercici del treball. Existeixen diverses fórmules per a això.
Els pensionistes volen també ser partícips en totes les lluites per una societat justa i harmoniosa. Els ancians i ancianes, els pensionistes, els vells i velles d’aquest país, no han tirat la tovallola, seguiran en la bretxa, i com sempre han treballat per una societat justa i harmoniosa per a tots, es proposen continuar fent-ho.


Saben el que volen. Són grans, però no estan morts. Han estat sempre actius i ho continuaran sent. Ni la COVID-19 ni els Informes els impediran continuar lluitant per una societat justa i feliç per a tots.

Foto de portada: Flickr – Antonio Marin Segovia