Conferencia de Mitren Etxezarreta en el Congreso Internacional en el 200 Aniversario del nacimiento de Karl Marx, Bilbao, marzo de 2018
Algunas ideas sobre la evolución de la economía en el Estado español (2018), ponencia recogida en Karl Marx y la crítica de la economía política. Contribuciones a una tradición, Pablo Sánchez León (coord.), Universitas
El 16 de enero de 2020, el periodista Ricard Ustrell concluía de la siguiente forma su columna Los años 20 (artículo completo) en el Periódico de Catalunya.
Muchas gracias, Ricard
«Hace unos días, tomando un café con la doctora en Economía Miren Etxezarreta confirmé lo que siempre he notado, que conecto mejor con la generación de mis abuelos, la que conoció la guerra, que con la de mis padres, que soñó con comprarse una segunda residencia. Miren se mostraba prudente con el nuevo gobierno del PSOE y Unidas Podemos por la incapacidad para resolver los problemas reales de la gente que demuestran constantemente los partidos. Pero cuando uno habla con Miren se recompone. No es que cambie su forma de ver el desastre, sino que se llena de ganas de seguir viviéndolo: vivirlo para ver si esos pequeños grupos que ahora se organizan a gritos por separado un día se juntan, al margen de los partidos. Vivirlo por respeto a la inteligencia, a gente como Miren Etxezarreta».
Entrevista de Miren Etxezarreta en La Sexta, 9 de enero de 2020
La excatedrática en Economía ha defendido que «parece» que el presidente de la CEOE «está hablando de principios del siglo XIX», y que es «verdaderamente escandaloso que tengamos este nivel de políticos», en referencia a la oposición al Gobierno.
El Gobierno de coalición saldrá adelante. La investidura consiguió hacerlo posible el pasado 7 de enero, y las críticas no han tardado en llegar.
La excatedrática de Economía de la Universidad Autónoma de Barcelona Miren Etxezarreta ha asegurado en Más Vale Tarde que le «da risa» y le «sorprende» que a los políticos que han alarmado ante la llegada del Gobierno «no les de vergüenza mostrar lo que son: o bien son mentirosos, porque saben que de lo que dicen no hay nada, o bien son ignorantes. Quizás hay una combinación de las dos cosas», ha expresado la profesora.
A juicio de Etxezarreta es «verdaderamente escandaloso que tengamos ese nivel de políticos»: «Si para manipular a gran parte de la opinión pública realmente tiene que recurrir a ese tipo de argumentos es que no tienen otros, y que no tengan más cultura política para saber qué es el comunismo… ¿es comunista hace que el salario mínimo se aproxime un poco más a las recomendaciones que da la Unión Europea?«, ha sentenciado.
La excatedrática ha añadido que espera que «se note» que el Gobierno es progresista. «Hay muchas medidas, y tendríamos que distinguir las que son absolutamente emergentes porque hay que atacar la situación social a las que son a corto plazo. Pienso que podría ser útil tener un plan de prioridades, que se explicara por qué y qué cosas se van a priorizar», ha expresado Etxezarreta.
Asuntos «imprescindibles» en los que, según Miren Etxezarreta, estaría incluida la necesidad de impedir que un trabajador pueda ser despedido al ponerse enfermo, el aumento de las pensiones o el subsidio de los parados.
Sobre la postura de la CEOE ante medidas como la subida del Salario Mínimo Interprofesional, la excatedrática ha apuntado que «una de las orientaciones importantes para el nuevo Gobierno será ampliar la capa de empresarios modernos, inteligentes y eficientes en este país. Hay empresarios más dispuestos a ponerse al día en las corrientes de economía de lo que Garamendi está dispuesto».
«Parece que está hablando de principios del siglo XIX. Por favor señor Garamendi, entérese de que hay empresarios que están intentando adaptarse a la modernidad, a la eficiencia y a la idea de que la empresa es algo más que una máquina de ganar dinero para unos pocos, y que es un sitio de relaciones sociales también», ha espetado la profesora.
Por eso, ha dicho, «el PSOE tendría una buena labor si consigue estimular a ese tipo de empresario eficiente con una responsabilidad social que estoy segura de que existe en el Estado español».
Artículo en Diario Público Entonces, ¿cuándo toca redistribuir?
Miren Etxezarreta, 23/09/2019
Se está generalizando la idea de que estamos en puertas de una recesión económica. Todos los indicadores económicos y políticos globales y los de Europa, en particular los de la UE, apuntan a una significativa desaceleración de la economía. Aunque parece que la economía española de momento, y a pesar de los avatares políticos, resiste bastante y mejor que otros países, es obvio que se va a ver afectada en su capacidad de generar riqueza.
Por lo tanto, las voces que recaban prudencia y moderación en los asuntos económicos se amplían. Especialmente respecto a las reivindicaciones de los trabajadores, muchos de los cuales todavía sufren las consecuencias de la crisis de 2008 y sus ajustes correspondientes. Al mismo tiempo se acepta también de forma bastante mayoritaria que en la corta fase de recuperación (2015-2019), se ha restablecido la economía (es decir la capacidad de producir riqueza del país), han mejorado los beneficios empresariales, incluso hasta la recaudación impositiva, pero la situación económica de la mayoría de los trabajadores no ha vuelto siquiera a la situación anterior a la crisis, ni las clases medias, cuya suerte se ha deteriorado fuertemente han mejorado. La globalización, las externalizaciones, las subcontratas, la imprescindible competitividad mundial se han utilizado para explicar que no podía mejorar la situación social. Testigo de ello es el nivel actual de los salarios, especialmente los de los nuevos empleos, la extensión y aceptación del empleo precario, y la fuerte inestabilidad de la recuperación del empleo. Y ello sin mencionar siquiera como se ha deteriorado la situación no laboral a causa de los ajustes en el gasto público y otras políticas. Mucho menos todavía ha mejorado en proporción al aumento del crecimiento, como debiera ser, porque ¿para qué se quiere crecer si no?
Es tan evidente esta situación que entre los estudiosos y los observadores que se ocupan de estos temas (incluso por políticos conservadores) se observa una amplia y recurrente preocupación por el incremento de la desigualdad y la amplitud de la pobreza. No sólo en el Estado español, sino en todos los países ricos.
Pero ahora resulta que de nuevo entramos en un periodo difícil cuando se vuelve a argumentar que ‘no se pueden’ hacer concesiones a la parte social. Se sostiene que no se pueden exigir mejoras sustanciales en las condiciones de trabajo y los salarios en estas circunstancias. Mejoras absolutamente necesarias para recuperar, siquiera muy modestamente, todo lo perdido con la crisis y con unas políticas neoliberales de austeridad realizados en estas décadas por empresas y gobiernos. Y las instituciones internacionales siguen recomendando la austeridad.
¿Cuándo llega entonces la época propicia a un reparto más justo de la renta producida? Resulta que en el capitalismo actual, cuando llegan las crisis o las recesiones es imperativo apretarse el cinturón, pero en los breves momentos de auge logran no revertir la situación de todos aquellos que viven de su trabajo. Parece que son muy pocas las gotas que caen de la copa de champan del crecimiento. Si, como es sabido, en el capitalismo las crisis y las recesiones son recurrentes e inevitables, se producen en periodos cada vez más cortos y, en los periodos de bonanza ni siquiera se recupera lo perdido ¿Qué pueden entonces esperar las clases populares (incluyendo las clases medias) de este capitalismo supermoderno, superglobal, con todas las tecnologías más y más avanzadas? ¿Cómo es que incluso en los periodos de recesión se mantienen o aumentan los beneficios pero no se diseñan formas de distribución que permitan condiciones laborales suficientes, ya que no satisfactorias, para quienes han de trabajar?
¿Cuáles son las perspectivas para los trabajadores? Muchas de las graves turbulencias políticas y sociales que están produciéndose en los países ricos, ¿no serán fruto de estas dinámicas más que debidas a la incapacidad o locura de los gobernantes o las dificultades de la economía? ¿No será imperativo el plantearse este tipo de problemas en lugar de dejarnos atenazar por las turbulencias que presenta la escena política? Si en los periodos de auge aumenta la desigualdad, ¿cómo se va a resolver el tema de una distribución de la riqueza no ya justa, imposible en el capitalismo, pero que por lo menos permita una vida material sin grandes angustias e incertidumbres? Parece absolutamente necesario no dejarse dominar por las sucesivas coyunturas y abordar el tema de la distribución de la renta en una panorámica global, extremadamente competitiva, en la que muchas personas no logran un salario suficiente y otras muchas nunca llegan a trabajar.
Entrevista de Miren Etxezarreta i José Iglesias Fernández al setmanari El Temps, 05/08/2019
JI: Seria la quarta variable. Si es produeix molt, la part que va al treball és la que sosté el sistema de pensions. Com més gent treballi i més alt sigui el seu sou, millor.
ME: Un país viu d’allò que es produeix. D’això que es produeix, es paguen les pensions. És sostenible en funció de si es vol o no pagar les pensions. El que passa és que després es fan embolics per veure com es reparteix el que produeix el país. Si tot va als rics, no hi ha diners per a les pensions, si el que produeixes va pels treballadors, és sostenible.
Però hi ha molta gent que parla de «crisi de les pensions»?
ME: No volen veure que el problema està en com es distribueix. Si a Espanya a l’any es produeix un bilió d’euros, es poden pagar les pensions. El problema és si el 90% s’ho quedessin els rics (que no és així), allà hi hauria el problema. La pregunta de si es poden pagar les pensions és redundant, depèn de com es distribueix la riquesa. Parlar de crisi de pensions és un truc per dissimular el problema.
Llavors, no hi ha crisi de les pensions?
ME: No a la força. N’hi ha perquè s’ha fixat una determinada manera de distribuir. Si et condemno a mort i et faig escollir entre ser afusellat o penjat, t’estic donant una opció. L’important, però, no és l’opció, sinó que t’han condemnat a mort. Si hi ha o no diners, no és com triar entre triar morir afusellat o penjat, sinó entre si els vols dedicar o no a les pensions. Tenim la riquesa del país distribuïda entre beneficis i salaris. El sistema espanyol és que de la meitat salaris surten les pensions. Els beneficis no entren per pagar les pensions. El que passa és que, si cada dia hi ha menys treballadors i cada dia els sous són més baixos, la part de salaris que va a les pensions és més baixa. El problema, per tant, està en la part de beneficis que no aporta res a les pensions.
Vostès assenyalen alguns mites que es fan servir per justificar l’anomenada crisi de les pensions…
ME: Partint de la base que les pensions es basen en el que entra de contribucions surt en prestacions. Si cada cop les contribucions són més petites i hi ha més prestacions, perquè els vells som cada cop més i no ens volem morir, amb el primer no pots pagar el segon. Si només agafes això, és la crisi és certa. Però, tu no has d’agafar només això. Si hi ha una crisi de tuberculosi perquè la gent no s’ha vacunat, el problema no és de la tuberculosi, és de les vacunes. Si et baixen els sous i els treballadors, les contribucions són cada cop més petites. El que ells diuen, i és cert, és que cada cop hi ha més vells. Però, això hauria de ser una de les coses més positives de la societat, però es veu com un problema. Per al capitalisme, que existim els vells és un problema.
Un dels arguments que es fa servir és que, com que cada cop les generacions són més petites, hi ha menys persones a pagar. Vostès pensen que no és així, oi?
ME: No. Primer perquè cada vegada els treballadors produeixen molt més.
JI: Un dels arguments és la relació actius, passius. Estableixen una relació de tres persones treballant per una cobrant. No tenen, però, en compte que cada vegada que el sistema capitalista es va automatitzant això canvia. No és el mateix el meu avi que treballava amb una aixada que avui la mateixa persona que treballa amb una màquina que talla, embala, separa…. Cada treballador d’avui, produeix 20 vegades més que fa uns anys. Per tant, aquesta relació no és un indicador fiable.
ME: Per exemple, després de la Guerra Civil, a Espanya, el 50% dels treballadors treballava a l’agricultura i no ens arribava per menjar. Ara, hi ha menys d’un 5% de treballadors al camp i produïm molt més que abans. És una trampa, la mesura important no és el nombre de treballadors per pensionista, és el que es produeix al país. Tot això està ple de mentides i veritats a mitges. Són arguments molt elaborats que han fet els que volen sostenir això, no són pocatraces, són sofisticats.
JI: Hi ha un altre element de transformació del mercat de treball. Agafen només els treballadors assalariats. Però, a més ara hi ha gent que són contractats com autònoms i no paguen contribució. Per exemple, els riders. Són obrers de cap a peus. Però no paguen o paguen molt poc a la seguretat social. No se’ls agafa com a part dels contribuents. Ara fins i tot es contracta menys perquè la natura de la condició de contractat ha canviat. N’hi ha menys perquè, malgrat haver-hi més gent al sistema productiu, no se’ls considera treballadors. Són autònoms o treballadors tan eventuals com els de Globo o Deliveroo que estan a les portes de l’empresa i van per paquet.
ME: El quid de la qüestió està en com es reparteixen salaris i beneficis. I que només els salaris paguen a pensions. Els beneficis no paguen res. El problema és que s’ha decidit, en una decisió política, s’ha decidit que només els assalariats paguin. Però els que recullen beneficis no paguen res. No és un problema econòmic, és polític. A l’Estat, avui, produïm més del doble que el 1977. En canvi, la població només ha crescut el 25%. Per tant, n’hi ha de sobres.
JI: A més, què passa amb l’economia submergida? També hi ha treballadors que no contribueixen. A més, si per a certs col·lectius de la població activa dones avantatges als empresaris perquè els contractin sense pagar la seguretat social, estàs fent que deixin de pagar a les pensions.
ME: Durant la crisi, a les empreses que creaven llocs de treball se’ls disminuïa la cotització a la seguretat social. Si fas això, què passa? Doncs que no hi ha diners per les pensions.
Per tant, el sistema de pensions, tal com va ara, no funciona…
ME: Encara funciona. No ha funcionat els anys de la crisi, però ara torna a funcionar. Tal com està el sistema ara, és cert que el dèficit és gran. Però, ara mateix el nombre de treballadors a la seguretat social és més alt que el 2010. Si puja això i apugessin els sous -que han baixat- se sosté. En aquests moments hi ha dèficit, però perquè es vol que hi hagi dèficit. El que cal canviar és el sistema, que els beneficis cotitzin per a les pensions.
Els beneficis de les empreses no cotitzen a la seguretat social doncs?
ME: Cap benefici de les empreses cotitza. És una cosa que la gent no entén. En aquests moments, del que es produeix a l’Estat, entre el 52 i el 54% va a beneficis. Entre el 48 i el 46% va a sous. Les pensions surten només d’aquesta segona part. Els empresaris diuen que estan pagant ells les cotitzacions, però no. Les cotitzacions són part del sou. Els pensionistes que estan al carrer demanen que les pensions es paguin del pressupost públic. Qui paga l’Exèrcit?
Dels fons dels Pressupostos Generals de l’Estat?
ME: Correcte. Les pensions no. L’Exèrcit sí que es paga dels beneficis -tot i que alguns en paguen més i d’altres no-.
Hi ha qui diu que un problema és que les pensions són molt altes…
ME: És cert que, percentualment, són una mica més altes que en alguns països europeus. Però és molt senzill, aquí els sous són molt més baixos. En altres països amb un percentatge més petit, cobres més.
JI: Si agafes els mil euros com a límit del llindar de pobresa, el 70% dels pensionistes són pobres. Si agafes un llindar de benestar alt, hem de mirar qui està amb pensió alta o no.
ME: La pensió més alta, bruta, són 2.450 euros bruts i només la cobren un 10%. Després hi has de treure els impostos. No és tant. Amb mil euros es viu bé? El que passa és que hi ha gent que no té remei. I amb els lloguers que hi ha ara, molta gent no en té prou.
Diuen que la crisi de les pensions està basada en mentides i mitges veritats. Al servei de qui estan aquests arguments?
ME: Fonamentalment, els bancs i les companyies d’assegurances. Quin és l’objectiu de tot plegat? Que la gent es faci pensions privades. La gent que té diners, els pobres tant se val. La gent que té una mica estalviat, que en comptes de pagar a l’estat ho posi al banc. Perquè les pensions no donen diner. Ells volen el sistema de capitalització. Que tu, des de jove, comencis a posar diners, obligatòriament i fixe, en un compte corrent d’on no podràs treure els diners fins que et jubilis. Això beneficia al banc que negocia amb ell i li dona poder. Si no pots tenir estalvis, ja no pots pagar.
JI: Si cobres un sou baix, quina pensió t’espera? I després, cal comptar les fluctuacions del mercat i la borsa. Si la borsa baixa, què passa? El sistema de pensions em garanteix pensions en un futur? Més que no pas el privat. Per al privat hauré d’anar posant-hi diners. I on són aquests diners? Si tinc un sou baix, primer hauré de satisfer una pensió futura que no el meu dia a dia.
ME: Aquest sistema està fet per absorbir els diners d’aquells que poden estalviar.
JI: Volen que la població tingui la sensació que no tindrà pensió, quan té pensió segura. Dependrà també de com lluitem també.
ME: Es parla de crisi de les pensions per incentivar les pensions privades. Les pensions públiques, a Espanya, són 140 mil milions a l’any. Les pensions privades ronden els 80 mil milions. Què volen els bancs, fer-se amb els altres 140 mil milions, incentivat pel Banc Central Mundial. En aquests moments, els majors fons d’inversió i fons voltor del món són els fons de pensions privades.
Quin paper tenen els grans sindicats en la qüestió de les pensions?
ME: Dolent. Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions. El tema de la crisi de les pensions l’han treballat tan bé i tant que els mateixos sindicats i els seus dirigents n’estan convençuts. Estan començant a firmar convenis en els quals, una part dels augments de sou aconseguits van a un fons de pensió privat. A més, fa uns anys, CCOO i UGT van muntar una empresa amb els bancs per gestionar les pensions privades. Amb l’argument que si ells són a dins, es preocuparan més de la gestió. És públic i notori que d’això cobren beneficis. Això és greu, però el més greu és la firma de convenis.
Volen fer alguna conclusió final?
ME: La crisi de pensions és una crisi construïda. És un problema de distribució de la riquesa del país. S’ha construït amb un sistema que va funcionar. A més, no hi ha motius per una crisi de pensions, perquè el sistema es pot canviar amb els pressupostos generals de l’Estat. El que cal és canviar com es financen les pensions. Quina altra despesa es finança amb contribucions? Cap.
JI: Les entitats financeres van muntar la crisi a còpia de pagar acadèmics i informes per alarmar l’opinió pública.
ME: A més, si a l’Estat no hi ha diners per les pensions públiques, d’on surten de les pensions privades?