“Els anticapitalistes som pocs i se’ns fa poc cas, només se’ns ridiculitza profundament”

Entrevista a Diari de Barcelona, 13 de setembre de 2020

L’economista anticapitalista parla de la possibilitat d’implementar un nou model econòmic

Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és doctora en Economia i economista crítica. Estretament vinculada als moviments socials i a l’esquerra, va ser cofundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa, l’any 1994, en què es qüestionen els plantejaments econòmics ortodoxes i les seves conseqüències socials, democràtiques i polítiques. Des de 2007 és Catedràtica Emèrita en Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha publicat una desena llibres, entre els quals destaquen “Crítica a la economía ortodoxa” (2004) i “Qué pensiones, qué futuro” (2009).

La seva trajectòria professional no s’ha limitat al territori espanyol: Mèxic, Bolívia, Argentina, Xile, França, Estats Units i el Canadà són alguns dels països en què ha realitzat tasques de docència i investigació. A més a més, havia estat professora a la Universitat de Sussex i a la Universitat de Bilbao.

On es troba l’origen de la crisi econòmica actual?
Paral·lelament a aquesta crisi, hi ha una crisi molt més profunda que ja s’estava manifestant en el context mundial, per exemple, amb la caiguda de les transaccions i l’ús del petroli. La crisi del coronavirus ha intensificat i aprofundit aquella crisi, que prové d’un problema gravíssim del sistema capitalista: la sobreproducció. La producció s’ha desbocat, ateses les possibilitats de consum de la població. No hi ha tanta gent que pugui comprar tants automòbils com els que es produeixen, per exemple.

Com valora la gestió de la crisi del coronavirus a Espanya?
Tan malament com tots. El conjunt del que ara en diem crisi, és a dir, les dues juntes, és enormement difícil de resoldre. Jo crec que al principi de la crisi del coronavirus es van prendre mesures que no considero desencertades. A mesura que s’ha anat prolongant, no s’ha sabut -o no s’ha pogut- posar en execució les mesures que s’havien decidit implementar. I això ha estat desastrós. Per exemple, els ERTOs, a parer meu, han estat una bona mesura per a molts treballadors que van deixar de treballar però que no han perdut el seu lloc de treball. El problema ha estat que s’han pagat amb molt de retard; alguns encara no s’han ni pagat.

Quina percepció té de les ajudes acordades per la Unió Europea?
Les ajudes monetàries les valoro com a favorables. No hi ha dubte que amb aquests diners s’ajudarà, però no ens oblidem que la meitat són un préstec, i això s’ha d’acabar pagant. Segur que no seran suficients, però no es pot esperar que Europa pagui per tota la reforma estructural que s’ha de fer. A més a més, cal recordar que amb aquests diners no es resoldrà el problema de fons.

Vostè va declarar que havia estudiat ciències econòmiques per entendre per què hi havia rics i pobres…
Això era quan jo era molt jove, i ara ja sóc molt vella [riu]. És un problema que em sembla molt interessant i preocupant, alhora. Després de molts anys he trobat la resposta, entenent el sistema capitalista. És aquest sistema el que fa que els rics siguin cada vegada més rics; i els pobres, cada vegada més pobres.

Concep un món sense rics i pobres?
El concebo i el desitjo. Jo no vull un sistema capitalista. Jo vull un sistema en què no hi hagi explotació de les persones per les persones. Un sistema en què la producció i les decisions es facin per al benestar de tots. I es pot aconseguir. Un món sense rics ni pobres podria ser factible. Encara que durant tota la història que conec, sempre n’hi hagi hagut, això no significa que aquest sistema hagi de ser etern.

Seria possible eliminar el capitalisme en el context actual?
​​​​​​​Implementar un sistema anticapitalista de cop és impossible. El capitalisme ha absorbit la societat. Un model anticapitalista no es constituirà dins del capitalisme, però es pot començar dins d’aquest mateix sistema i anar-lo construint gradualment. Només a partir de la lluita de classes desapareixerà el capitalisme. Per fer-ho, doncs, és essencial la reivindicació de les classes populars, dins de les quals hi incloc la classe mitjana, demanant als governs la presa d’un altre tipus de mesures.

Quin tipus de mesures haurien d’implementar-se, per aconseguir aquest model econòmic?
Com et comentava, no es pot aconseguir un sistema anticapitalista d’un dia per l’altre, sinó que s’haurien de prendre mesures de política econòmica que vagin en aquesta direcció. No queda més remei que implementar les mesures dirigides a aconseguir el que es vol, dins del sistema en què ens trobem, és a dir, dins del capitalisme. Per això, jo proposo un sistema anomenat “model autocentrat” per sortir de la crisi, diferent del que s’està utilitzant per gestionar-la.

Què proposa el “model autocentrat”?
És, bàsicament, un model que, en comptes d’estar centrat en l’economia internacional i els beneficis, se centra en el benestar col·lectiu. L’únic objectiu del sistema capitalista és el benefici per al capital. Addicionalment, produeix per a cobrir les necessitats de la gent, però tan sols ho fa perquè és el que necessita per obtenir el benefici. Jo proposo un sistema en què el plantejament econòmic parteixi de les necessitats de les persones, en què la gent pugui tenir allò que necessita.

En quin aspecte es gestionaria diferent la crisi del coronavirus amb aquest model?
​​​​​​​En comptes de començar intentant recuperar el turisme, les fàbriques d’automòbils i la construcció, crec que s’hauria de començar per recuperar elements interns a la nostra economia. Elements en què els governs poguessin actuar i que verdaderament sorgissin de la demanda interna que una economia pugui tenir: millora del servei de salut, d’educació, de les necessitats relatives a l’habitatge… Plantejo millorar una sèrie d’elements que generessin, a més, l’activitat econòmica necessària perquè el sistema seguís funcionant.

Dóna la sensació que el capitalisme, tot i les seves mancances, és l’única alternativa possible. Tal com deia Frederic Jameson: “És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”?
Això és el que ens expliquen. Diuen que és impossible, però jo crec que s’equivoquen. Si ens oblidem per un segon de tot el que sabem i de tot el que ens han explicat, crec que un sistema on tothom pogués viure decentment és molt més desitjable que el capitalisme. I és possible, perquè en aquest moment la capacitat de producció existeix, pot mantenir-se i arribaria per a tots. La raó per la qual aquest model no és possible només es troba en el fet que el domini del poder està en unes mans, les dels amos del capital; però no perquè sigui impossible en si mateix.

Tots els pensaments crítics contra el sistema hegemònic tenen detractors, que intenten desactivar-los mitjançant discursos…
Fa molts anys hi havia discurs contra els anticapitalistes, però en aquest moment, considero que no n’hi ha. Som tan pocs i se’ns fa tan poc cas, que només se’ns ridiculitza profundament. Tant des dels mitjans com des de l’opinió pública, no se’ns pren seriosament. Es diu molt que “Qui no és revolucionari quan té 20 anys no té cor, i qui encara ho és, quan en té 40, no té cap” i a nosaltres, se’ns considera una colla de hooligans, que no sabem res; una espècie de “gamberros juvenils”.

Un dels principals discursos per defensar el capitalisme és que actualment vivim millor que generacions anteriors. Estem millor, realment?
Hi ha dades, encara que dubtoses, que diuen que en altres èpoques es treballava molt menys. Primer hauríem de preguntar-nos: què és viure millor? I en segon lloc: qui és que viu millor? No sabem si la gent d’Àfrica viu millor, ni si moltíssima gent a Bangladesh viu millor. Per últim, jo crec que també hauríem de preguntar-nos: per què els que no viuen bé, no viuen bé? Per què algú ha de viure malament, quan tots podríem viure bé?

Es podria dir que a Espanya hi ha major benestar, avui en dia?
​​​​​​​És possible que en aquest país avui vivim millor que fa uns anys; però no tots, tampoc. Estadísticament, a Espanya hi ha un 25% de pobres. En diuen “persones amb risc d’exclusió social”, però són purs eufemismes. I encara que en algunes regions n’hi hagi més que en altres, dins d’Espanya hi ha gent amb pobresa severa, que ho està passant i que ho passarà molt malament. I no considero que sigui només passar-ho malament econòmicament. Hi ha moltíssima gent que no entén res del que està vivint, que no té una formació adequada per entendre la societat que l’envolta. Viu, és clar; les persones vivim. I, fins i tot, pot creure que és feliç. Però això no és una plenitud de desenvolupament personal. El desenvolupament humà és molt més que menjar. Es necessita molt més per obtenir un desenvolupament personal i col·lectiu humà.

Qui pren les decisions en la nostra societat?
En la nostra societat qui pren les decisions són els amos del capital. Bankia i CaixaBank han preguntat a algú si és bo fusionar-se? A qui han preguntat els de Nissan, per marxar? A ningú. Les decisions no les prenen les persones afectades ni els seus organismes col·lectius. No decideixen els treballadors que es queden sense feina. Les prenen els propietaris, i a tothom li sembla normal. Necessitem un sistema en què les decisions es prenguin per la mateixa població, i aquest sistema no és el capitalisme.

És partidària de la renda bàsica universal?
Sóc partidària d’una renda universal, si és de veritat. Hi ha diversos models de renda bàsica diferents. N’hi ha que poden ser integradors al capitalisme: es donen diners a la gent i ja està. Estan bé perquè fan que les persones visquin millor, però no generaran cap canvi, la societat no serà diferent. Altres models de renda bàsica, però, consideren que s’ha de comptar amb la participació de tota la població, i aquests són els que jo defenso. Una renda bàsica universal ben plantejada i amb voluntat de millora ha de ser beneficiosa per a tots els que ho estan passant malament. Però també ha d’orientar-se cap a una transformació del sistema. Fa 100 anys la gent no sabia llegir, i ara sí que en sap. Aquest coneixement és beneficiós per a les persones, però això no ha fet que la gent sàpiga millor que aquest sistema no és l’idoni. El mateix podria passar amb la renda bàsica: en principi és una iniciativa favorable, però s’ha de tenir en compte quins efectes pot tenir.

Podria tenir algun efecte desincentivant sobre la població?
Jo mai he sentit a dir que els rics estiguin desincentivats per treballar. Per què ningú es preocupa del desincentiu de tots aquests senyors que guanyen piles de diners, o del desincentiu de l’artistocràcia, o del desincentiu dels reis? Tothom pensa que estaran incentivats per ser més rics. El capitalisme, per sostenir-se, no només té el domini econòmic, sinó que també compta del domini ideològic. En aquesta ideologia s’hi inclouen raons falses: no és veritat que el benestar personal desincentivi. És simplement una imatge que tenen els rics i els que prenen decisions sobre com de ximples són els altres. Però la meitat de la gent que vivim decentment a aquest país estem treballant, i volem seguir fent-ho. Un clar exemple ha estat durant la pandèmia, en què gent que no és rica, ha treballat com boja per ajudar els altres, sense obtenir res a canvi.

Quin creu que és el futur del sistema de pensions espanyol?
El sistema de pensions espanyol fa anys que pateix un atac duríssim per part del capital financer, que vol deteriorar les pensions públiques i que se’n faci una privatització, com a Anglaterra i a molts altres països. En aquest sentit, crec que dependrà de l’esperit de lluita dels pensionistes i de la resta de la població que se sostinguin un temps més. És un problema de lluita. S’haurà de lluitar molt, però si no ho fem, poden guanyar ells, el capital. I no només perdrem les pensions, sinó tots els drets socials. Està passant el mateix amb la sanitat i amb l’educació, encara que a un ritme més lent.

Amb un nombre tan elevat de jubilats i cada vegada menys població treballant, mantenir les pensions podria convertir-se en insostenible?
​​​​​​​Hi ha menys gent treballant, però es produeix molt més que fa 20 anys. Es mira, deliberadament, el nombre de persones que treballen; no és cap equivocació. Realment s’hauria de mirar la riquesa que es produeix. Tot i la crisi econòmica, tant la del 2008 com la que hi haurà ara, els països són cada vegada més rics. Cada vegada es pot produir més. Per què no es pot mantenir la població? De riquesa n’hi ha, i molta, però està mal distribuïda; els diners cada cop estan en menys mans.

Algunas ideas sobre la evolución de la economía en el Estado español (2018)

Conferencia de Mitren Etxezarreta en el Congreso Internacional en el 200 Aniversario del nacimiento de Karl Marx, Bilbao, marzo de 2018

Algunas ideas sobre la evolución de la economía en el Estado español (2018), ponencia recogida en Karl Marx y la crítica de la economía política. Contribuciones a una tradición, Pablo Sánchez León (coord.), Universitas

Apreciación de Miren Extezarreta, por Ricard Ustrell

El 16 de enero de 2020, el periodista Ricard Ustrell concluía de la siguiente forma su columna Los años 20 (artículo completo) en el Periódico de Catalunya.
Muchas gracias, Ricardrecorte ricard ustrell el periodico2

«Hace unos días, tomando un café con la doctora en Economía Miren Etxezarreta confirmé lo que siempre he notado, que conecto mejor con la generación de mis abuelos, la que conoció la guerra, que con la de mis padres, que soñó con comprarse una segunda residencia. Miren se mostraba prudente con el nuevo gobierno del PSOE y Unidas Podemos por la incapacidad para resolver los problemas reales de la gente que demuestran constantemente los partidos. Pero cuando uno habla con Miren se recompone. No es que cambie su forma de ver el desastre, sino que se llena de ganas de seguir viviéndolo: vivirlo para ver si esos pequeños grupos que ahora se organizan a gritos por separado un día se juntan, al margen de los partidos. Vivirlo por respeto a la inteligencia, a gente como Miren Etxezarreta».

«Creo que es importante diferenciar entre progresismo e izquierdas»

Entrevista de Miren Etxezarreta en La Sexta, 9 de enero de 2020

Etxezarreta, sobre los argumentos de la oposición al Gobierno: «Me da risa que no les dé vergüenza mostrar que son mentirosos o ignorantes»

La excatedrática en Economía ha defendido que «parece» que el presidente de la CEOE «está hablando de principios del siglo XIX», y que es «verdaderamente escandaloso que tengamos este nivel de políticos», en referencia a la oposición al Gobierno.

El Gobierno de coalición saldrá adelante. La investidura consiguió hacerlo posible el pasado 7 de enero, y las críticas no han tardado en llegar.

La excatedrática de Economía de la Universidad Autónoma de Barcelona Miren Etxezarreta ha asegurado en Más Vale Tarde que le «da risa» y le «sorprende» que a los políticos que han alarmado ante la llegada del Gobierno «no les de vergüenza mostrar lo que son: o bien son mentirosos, porque saben que de lo que dicen no hay nada, o bien son ignorantes. Quizás hay una combinación de las dos cosas», ha expresado la profesora.

A juicio de Etxezarreta es «verdaderamente escandaloso que tengamos ese nivel de políticos»: «Si para manipular a gran parte de la opinión pública realmente tiene que recurrir a ese tipo de argumentos es que no tienen otros, y que no tengan más cultura política para saber qué es el comunismo… ¿es comunista hace que el salario mínimo se aproxime un poco más a las recomendaciones que da la Unión Europea?«, ha sentenciado.

La excatedrática ha añadido que espera que «se note» que el Gobierno es progresista. «Hay muchas medidas, y tendríamos que distinguir las que son absolutamente emergentes porque hay que atacar la situación social a las que son a corto plazo. Pienso que podría ser útil tener un plan de prioridades, que se explicara por qué y qué cosas se van a priorizar», ha expresado Etxezarreta.

Asuntos «imprescindibles» en los que, según Miren Etxezarreta, estaría incluida la necesidad de impedir que un trabajador pueda ser despedido al ponerse enfermo, el aumento de las pensiones o el subsidio de los parados.

Sobre la postura de la CEOE ante medidas como la subida del Salario Mínimo Interprofesional, la excatedrática ha apuntado que «una de las orientaciones importantes para el nuevo Gobierno será ampliar la capa de empresarios modernos, inteligentes y eficientes en este país. Hay empresarios más dispuestos a ponerse al día en las corrientes de economía de lo que Garamendi está dispuesto».

«Parece que está hablando de principios del siglo XIX. Por favor señor Garamendi, entérese de que hay empresarios que están intentando adaptarse a la modernidad, a la eficiencia y a la idea de que la empresa es algo más que una máquina de ganar dinero para unos pocos, y que es un sitio de relaciones sociales también», ha espetado la profesora.

Por eso, ha dicho, «el PSOE tendría una buena labor si consigue estimular a ese tipo de empresario eficiente con una responsabilidad social que estoy segura de que existe en el Estado español».

Miren Etxezarreta i José Iglesias; «Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions»

Entrevista de Miren Etxezarreta i José Iglesias Fernández al setmanari El Temps, 05/08/2019

«Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions»

Els pensionistes són un dels sectors de la població que s’han mantingut més mobilitzats aquests darrer any. Sobre el problema de les pensions n’hem parlat amb l’economista crítica Miren Etxezarreta i José Iglesias, autors del llibre ‘El Cuento de las Pensiones’ (Icària, 2019).

JI: Seria la quarta variable. Si es produeix molt, la part que va al treball és la que sosté el sistema de pensions. Com més gent treballi i més alt sigui el seu sou, millor.

ME: Un país viu d’allò que es produeix. D’això que es produeix, es paguen les pensions. És sostenible en funció de si es vol o no pagar les pensions. El que passa és que després es fan embolics per veure com es reparteix el que produeix el país. Si tot va als rics, no hi ha diners per a les pensions, si el que produeixes va pels treballadors, és sostenible.

Però hi ha molta gent que parla de «crisi de les pensions»?
ME: No volen veure que el problema està en com es distribueix. Si a Espanya a l’any es produeix un bilió d’euros, es poden pagar les pensions. El problema és si el 90% s’ho quedessin els rics (que no és així), allà hi hauria el problema. La pregunta de si es poden pagar les pensions és redundant, depèn de com es distribueix la riquesa. Parlar de crisi de pensions és un truc per dissimular el problema.

Llavors, no hi ha crisi de les pensions?
ME: No a la força. N’hi ha perquè s’ha fixat una determinada manera de distribuir. Si et condemno a mort i et faig escollir entre ser afusellat o penjat, t’estic donant una opció. L’important, però, no és l’opció, sinó que t’han condemnat a mort. Si hi ha o no diners, no és com triar entre triar morir afusellat o penjat, sinó entre si els vols dedicar o no a les pensions. Tenim la riquesa del país distribuïda entre beneficis i salaris. El sistema espanyol és que de la meitat salaris surten les pensions. Els beneficis no entren per pagar les pensions. El que passa és que, si cada dia hi ha menys treballadors i cada dia els sous són més baixos, la part de salaris que va a les pensions és més baixa. El problema, per tant, està en la part de beneficis que no aporta res a les pensions.

Vostès assenyalen alguns mites que es fan servir per justificar l’anomenada crisi de les pensions…
ME: Partint de la base que les pensions es basen en el que entra de contribucions surt en prestacions. Si cada cop les contribucions són més petites i hi ha més prestacions, perquè els vells som cada cop més i no ens volem morir, amb el primer no pots pagar el segon. Si només agafes això, és la crisi és certa. Però, tu no has d’agafar només això. Si hi ha una crisi de tuberculosi perquè la gent no s’ha vacunat, el problema no és de la tuberculosi, és de les vacunes. Si et baixen els sous i els treballadors, les contribucions són cada cop més petites. El que ells diuen, i és cert, és que cada cop hi ha més vells. Però, això hauria de ser una de les coses més positives de la societat, però es veu com un problema. Per al capitalisme, que existim els vells és un problema.

Un dels arguments que es fa servir és que, com que cada cop les generacions són més petites, hi ha menys persones a pagar. Vostès pensen que no és així, oi?
ME: No. Primer perquè cada vegada els treballadors produeixen molt més.

JI: Un dels arguments és la relació actius, passius. Estableixen una relació de tres persones treballant per una cobrant. No tenen, però, en compte que cada vegada que el sistema capitalista es va automatitzant això canvia. No és el mateix el meu avi que treballava amb una aixada que avui la mateixa persona que treballa amb una màquina que talla, embala, separa…. Cada treballador d’avui, produeix 20 vegades més que fa uns anys. Per tant, aquesta relació no és un indicador fiable.

ME: Per exemple, després de la Guerra Civil, a Espanya, el 50% dels treballadors treballava a l’agricultura i no ens arribava per menjar. Ara, hi ha menys d’un 5% de treballadors al camp i produïm molt més que abans. És una trampa, la mesura important no és el nombre de treballadors per pensionista, és el que es produeix al país. Tot això està ple de mentides i veritats a mitges. Són arguments molt elaborats que han fet els que volen sostenir això, no són pocatraces, són sofisticats.

JI: Hi ha un altre element de transformació del mercat de treball. Agafen només els treballadors assalariats. Però, a més ara hi ha gent que són contractats com autònoms i no paguen contribució. Per exemple, els riders. Són obrers de cap a peus. Però no paguen o paguen molt poc a la seguretat social. No se’ls agafa com a part dels contribuents. Ara fins i tot es contracta menys perquè la natura de la condició de contractat ha canviat. N’hi ha menys perquè, malgrat haver-hi més gent al sistema productiu, no se’ls considera treballadors. Són autònoms o treballadors tan eventuals com els de Globo o Deliveroo que estan a les portes de l’empresa i van per paquet.

ME: El quid de la qüestió està en com es reparteixen salaris i beneficis. I que només els salaris paguen a pensions. Els beneficis no paguen res. El problema és que s’ha decidit, en una decisió política, s’ha decidit que només els assalariats paguin. Però els que recullen beneficis no paguen res. No és un problema econòmic, és polític. A l’Estat, avui, produïm més del doble que el 1977. En canvi, la població només ha crescut el 25%. Per tant, n’hi ha de sobres.

JI: A més, què passa amb l’economia submergida? També hi ha treballadors que no contribueixen. A més, si per a certs col·lectius de la població activa dones avantatges als empresaris perquè els contractin sense pagar la seguretat social, estàs fent que deixin de pagar a les pensions.

ME: Durant la crisi, a les empreses que creaven llocs de treball se’ls disminuïa la cotització a la seguretat social. Si fas això, què passa? Doncs que no hi ha diners per les pensions.

Per tant, el sistema de pensions, tal com va ara, no funciona…
ME: Encara funciona. No ha funcionat els anys de la crisi, però ara torna a funcionar. Tal com està el sistema ara, és cert que el dèficit és gran. Però, ara mateix el nombre de treballadors a la seguretat social és més alt que el 2010. Si puja això i apugessin els sous -que han baixat- se sosté. En aquests moments hi ha dèficit, però perquè es vol que hi hagi dèficit. El que cal canviar és el sistema, que els beneficis cotitzin per a les pensions.

Els beneficis de les empreses no cotitzen a la seguretat social doncs?
ME: Cap benefici de les empreses cotitza. És una cosa que la gent no entén. En aquests moments, del que es produeix a l’Estat, entre el 52 i el 54% va a beneficis. Entre el 48 i el 46% va a sous. Les pensions surten només d’aquesta segona part. Els empresaris diuen que estan pagant ells les cotitzacions, però no. Les cotitzacions són part del sou. Els pensionistes que estan al carrer demanen que les pensions es paguin del pressupost públic. Qui paga l’Exèrcit?

Dels fons dels Pressupostos Generals de l’Estat?
ME: Correcte. Les pensions no. L’Exèrcit sí que es paga dels beneficis -tot i que alguns en paguen més i d’altres no-.

Hi ha qui diu que un problema és que les pensions són molt altes…
ME: És cert que, percentualment, són una mica més altes que en alguns països europeus. Però és molt senzill, aquí els sous són molt més baixos. En altres països amb un percentatge més petit, cobres més.

JI: Si agafes els mil euros com a límit del llindar de pobresa, el 70% dels pensionistes són pobres. Si agafes un llindar de benestar alt, hem de mirar qui està amb pensió alta o no.

ME: La pensió més alta, bruta, són 2.450 euros bruts i només la cobren un 10%. Després hi has de treure els impostos. No és tant. Amb mil euros es viu bé? El que passa és que hi ha gent que no té remei. I amb els lloguers que hi ha ara, molta gent no en té prou.

Diuen que la crisi de les pensions està basada en mentides i mitges veritats. Al servei de qui estan aquests arguments?
ME: Fonamentalment, els bancs i les companyies d’assegurances. Quin és l’objectiu de tot plegat? Que la gent es faci pensions privades. La gent que té diners, els pobres tant se val. La gent que té una mica estalviat, que en comptes de pagar a l’estat ho posi al banc. Perquè les pensions no donen diner. Ells volen el sistema de capitalització. Que tu, des de jove, comencis a posar diners, obligatòriament i fixe, en un compte corrent d’on no podràs treure els diners fins que et jubilis. Això beneficia al banc que negocia amb ell i li dona poder. Si no pots tenir estalvis, ja no pots pagar.

JI: Si cobres un sou baix, quina pensió t’espera? I després, cal comptar les fluctuacions del mercat i la borsa. Si la borsa baixa, què passa? El sistema de pensions em garanteix pensions en un futur? Més que no pas el privat. Per al privat hauré d’anar posant-hi diners. I on són aquests diners? Si tinc un sou baix, primer hauré de satisfer una pensió futura que no el meu dia a dia.

ME: Aquest sistema està fet per absorbir els diners d’aquells que poden estalviar.

JI: Volen que la població tingui la sensació que no tindrà pensió, quan té pensió segura. Dependrà també de com lluitem també.

ME: Es parla de crisi de les pensions per incentivar les pensions privades. Les pensions públiques, a Espanya, són 140 mil milions a l’any. Les pensions privades ronden els 80 mil milions. Què volen els bancs, fer-se amb els altres 140 mil milions, incentivat pel Banc Central Mundial. En aquests moments, els majors fons d’inversió i fons voltor del món són els fons de pensions privades.

Quin paper tenen els grans sindicats en la qüestió de les pensions?
ME: Dolent. Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions. El tema de la crisi de les pensions l’han treballat tan bé i tant que els mateixos sindicats i els seus dirigents n’estan convençuts. Estan començant a firmar convenis en els quals, una part dels augments de sou aconseguits van a un fons de pensió privat. A més, fa uns anys, CCOO i UGT van muntar una empresa amb els bancs per gestionar les pensions privades. Amb l’argument que si ells són a dins, es preocuparan més de la gestió. És públic i notori que d’això cobren beneficis. Això és greu, però el més greu és la firma de convenis.

Volen fer alguna conclusió final?
ME: La crisi de pensions és una crisi construïda. És un problema de distribució de la riquesa del país. S’ha construït amb un sistema que va funcionar. A més, no hi ha motius per una crisi de pensions, perquè el sistema es pot canviar amb els pressupostos generals de l’Estat. El que cal és canviar com es financen les pensions. Quina altra despesa es finança amb contribucions? Cap.

JI: Les entitats financeres van muntar la crisi a còpia de pagar acadèmics i informes per alarmar l’opinió pública.

ME: A més, si a l’Estat no hi ha diners per les pensions públiques, d’on surten de les pensions privades?