Archivo del Autor: Maria Aranzazu

Entonces, ¿cuándo toca redistribuir?

Posted on por

Artículo en Diario Público Entonces, ¿cuándo toca redistribuir?

Monedas de céntimos de euro. PIXABAY

Miren Etxezarreta, 23/09/2019

Se está generalizando la idea de que estamos en puertas de una recesión económica. Todos los indicadores económicos y políticos globales y  los de Europa, en particular los de la UE, apuntan a una significativa desaceleración de la economía. Aunque parece que la economía española de momento, y a pesar de los avatares políticos, resiste bastante y mejor que otros países, es obvio que se va a ver afectada en su capacidad de generar riqueza.

Por lo tanto, las voces que recaban prudencia y moderación en los asuntos económicos se amplían. Especialmente respecto a las reivindicaciones de los trabajadores, muchos de los cuales todavía sufren las consecuencias de la crisis de 2008 y sus ajustes correspondientes. Al mismo tiempo  se acepta también de forma bastante mayoritaria que en la corta fase de recuperación (2015-2019), se ha restablecido la economía (es decir la capacidad de producir riqueza del país), han mejorado los beneficios empresariales, incluso  hasta la recaudación impositiva, pero la situación económica de la mayoría de los trabajadores no ha vuelto siquiera a la situación anterior a la crisis,  ni las clases medias, cuya suerte se ha deteriorado fuertemente han mejorado. La globalización, las externalizaciones, las subcontratas, la imprescindible competitividad mundial se han utilizado para explicar que no podía mejorar la situación social.  Testigo de ello es el nivel actual de los salarios, especialmente los de los nuevos empleos, la extensión y aceptación del empleo precario, y la fuerte inestabilidad de la recuperación del empleo.  Y ello sin mencionar siquiera como se ha deteriorado la situación no laboral a causa de los ajustes en el gasto público y otras políticas. Mucho menos todavía ha mejorado en proporción al aumento del  crecimiento, como debiera ser, porque ¿para qué se quiere crecer si no?

Es tan evidente esta situación que entre los estudiosos y los observadores que se ocupan de estos temas (incluso por políticos conservadores)  se observa una amplia y recurrente preocupación por el incremento de la desigualdad y la amplitud de la pobreza. No sólo en el Estado español, sino en todos los países ricos. 

Pero ahora resulta que de nuevo entramos en un periodo difícil cuando se vuelve a argumentar que ‘no se pueden’ hacer concesiones a la parte social. Se sostiene que no se pueden  exigir mejoras sustanciales en las condiciones de trabajo y los salarios en estas circunstancias. Mejoras absolutamente necesarias para recuperar, siquiera muy modestamente, todo lo perdido con la crisis y con unas políticas neoliberales de austeridad realizados en estas décadas por empresas y gobiernos. Y las instituciones internacionales siguen recomendando la austeridad.

¿Cuándo llega entonces  la época propicia a un reparto más justo  de la renta producida? Resulta que en el capitalismo actual, cuando llegan las crisis o las recesiones es imperativo apretarse el cinturón, pero en los breves momentos de auge logran no revertir la situación de todos aquellos que viven de su trabajo. Parece que son muy pocas las gotas que caen de la copa de champan del crecimiento.  Si, como es sabido, en el capitalismo las crisis y las recesiones son recurrentes e inevitables, se producen en periodos cada vez más cortos y, en los periodos de bonanza ni siquiera se recupera lo perdido ¿Qué pueden entonces esperar las clases populares (incluyendo las clases medias) de este capitalismo supermoderno, superglobal,  con todas las tecnologías más y más avanzadas? ¿Cómo es que incluso en los periodos de recesión se mantienen o aumentan los beneficios pero no se  diseñan formas de distribución que permitan condiciones laborales suficientes, ya que no satisfactorias, para quienes han de trabajar?

¿Cuáles son las perspectivas para los trabajadores?  Muchas de las graves turbulencias políticas y sociales  que están produciéndose en los países ricos, ¿no serán fruto de estas dinámicas más que debidas a la incapacidad o locura de los gobernantes o las dificultades de la economía?  ¿No será imperativo el plantearse este tipo de problemas en lugar de dejarnos atenazar por las turbulencias que presenta la escena política? Si en los periodos de auge aumenta la desigualdad, ¿cómo se va a resolver el tema de una distribución de la riqueza no ya justa, imposible en el capitalismo, pero que por lo menos permita una vida material sin grandes angustias e incertidumbres? Parece absolutamente necesario no dejarse dominar por las sucesivas coyunturas y abordar el tema de la distribución de la renta en una panorámica global, extremadamente competitiva,  en la que muchas personas no logran un salario suficiente y otras muchas nunca llegan a trabajar.

Miren Etxezarreta i José Iglesias; «Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions»

Posted on por

Entrevista de Miren Etxezarreta i José Iglesias Fernández al setmanari El Temps, 05/08/2019

«Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions»

Els pensionistes són un dels sectors de la població que s’han mantingut més mobilitzats aquests darrer any. Sobre el problema de les pensions n’hem parlat amb l’economista crítica Miren Etxezarreta i José Iglesias, autors del llibre ‘El Cuento de las Pensiones’ (Icària, 2019).

Per Xavier Puig i Sedano

És sostenible el sistema de pensions de l’Estat espanyol?
ME: Sí. Depèn molt del nombre de treballadors, dels salaris i de les contribucions. Sempre és sostenible perquè depèn de la riquesa del país. El que passa és que és molt important quina part va a sous i quina part no hi va. Depèn molt de la distribució de la renda i el que es produeix.

JI: Seria la quarta variable. Si es produeix molt, la part que va al treball és la que sosté el sistema de pensions. Com més gent treballi i més alt sigui el seu sou, millor.

ME: Un país viu d’allò que es produeix. D’això que es produeix, es paguen les pensions. És sostenible en funció de si es vol o no pagar les pensions. El que passa és que després es fan embolics per veure com es reparteix el que produeix el país. Si tot va als rics, no hi ha diners per a les pensions, si el que produeixes va pels treballadors, és sostenible.

Però hi ha molta gent que parla de «crisi de les pensions»?
ME: No volen veure que el problema està en com es distribueix. Si a Espanya a l’any es produeix un bilió d’euros, es poden pagar les pensions. El problema és si el 90% s’ho quedessin els rics (que no és així), allà hi hauria el problema. La pregunta de si es poden pagar les pensions és redundant, depèn de com es distribueix la riquesa. Parlar de crisi de pensions és un truc per dissimular el problema.

Llavors, no hi ha crisi de les pensions?
ME: No a la força. N’hi ha perquè s’ha fixat una determinada manera de distribuir. Si et condemno a mort i et faig escollir entre ser afusellat o penjat, t’estic donant una opció. L’important, però, no és l’opció, sinó que t’han condemnat a mort. Si hi ha o no diners, no és com triar entre triar morir afusellat o penjat, sinó entre si els vols dedicar o no a les pensions. Tenim la riquesa del país distribuïda entre beneficis i salaris. El sistema espanyol és que de la meitat salaris surten les pensions. Els beneficis no entren per pagar les pensions. El que passa és que, si cada dia hi ha menys treballadors i cada dia els sous són més baixos, la part de salaris que va a les pensions és més baixa. El problema, per tant, està en la part de beneficis que no aporta res a les pensions.

Vostès assenyalen alguns mites que es fan servir per justificar l’anomenada crisi de les pensions…
ME: Partint de la base que les pensions es basen en el que entra de contribucions surt en prestacions. Si cada cop les contribucions són més petites i hi ha més prestacions, perquè els vells som cada cop més i no ens volem morir, amb el primer no pots pagar el segon. Si només agafes això, és la crisi és certa. Però, tu no has d’agafar només això. Si hi ha una crisi de tuberculosi perquè la gent no s’ha vacunat, el problema no és de la tuberculosi, és de les vacunes. Si et baixen els sous i els treballadors, les contribucions són cada cop més petites. El que ells diuen, i és cert, és que cada cop hi ha més vells. Però, això hauria de ser una de les coses més positives de la societat, però es veu com un problema. Per al capitalisme, que existim els vells és un problema.

Un dels arguments que es fa servir és que, com que cada cop les generacions són més petites, hi ha menys persones a pagar. Vostès pensen que no és així, oi?
ME: No. Primer perquè cada vegada els treballadors produeixen molt més.

JI: Un dels arguments és la relació actius, passius. Estableixen una relació de tres persones treballant per una cobrant. No tenen, però, en compte que cada vegada que el sistema capitalista es va automatitzant això canvia. No és el mateix el meu avi que treballava amb una aixada que avui la mateixa persona que treballa amb una màquina que talla, embala, separa…. Cada treballador d’avui, produeix 20 vegades més que fa uns anys. Per tant, aquesta relació no és un indicador fiable.

ME: Per exemple, després de la Guerra Civil, a Espanya, el 50% dels treballadors treballava a l’agricultura i no ens arribava per menjar. Ara, hi ha menys d’un 5% de treballadors al camp i produïm molt més que abans. És una trampa, la mesura important no és el nombre de treballadors per pensionista, és el que es produeix al país. Tot això està ple de mentides i veritats a mitges. Són arguments molt elaborats que han fet els que volen sostenir això, no són pocatraces, són sofisticats.

JI: Hi ha un altre element de transformació del mercat de treball. Agafen només els treballadors assalariats. Però, a més ara hi ha gent que són contractats com autònoms i no paguen contribució. Per exemple, els riders. Són obrers de cap a peus. Però no paguen o paguen molt poc a la seguretat social. No se’ls agafa com a part dels contribuents. Ara fins i tot es contracta menys perquè la natura de la condició de contractat ha canviat. N’hi ha menys perquè, malgrat haver-hi més gent al sistema productiu, no se’ls considera treballadors. Són autònoms o treballadors tan eventuals com els de Globo o Deliveroo que estan a les portes de l’empresa i van per paquet.

ME: El quid de la qüestió està en com es reparteixen salaris i beneficis. I que només els salaris paguen a pensions. Els beneficis no paguen res. El problema és que s’ha decidit, en una decisió política, s’ha decidit que només els assalariats paguin. Però els que recullen beneficis no paguen res. No és un problema econòmic, és polític. A l’Estat, avui, produïm més del doble que el 1977. En canvi, la població només ha crescut el 25%. Per tant, n’hi ha de sobres.

JI: A més, què passa amb l’economia submergida? També hi ha treballadors que no contribueixen. A més, si per a certs col·lectius de la població activa dones avantatges als empresaris perquè els contractin sense pagar la seguretat social, estàs fent que deixin de pagar a les pensions.

ME: Durant la crisi, a les empreses que creaven llocs de treball se’ls disminuïa la cotització a la seguretat social. Si fas això, què passa? Doncs que no hi ha diners per les pensions.

Per tant, el sistema de pensions, tal com va ara, no funciona…
ME: Encara funciona. No ha funcionat els anys de la crisi, però ara torna a funcionar. Tal com està el sistema ara, és cert que el dèficit és gran. Però, ara mateix el nombre de treballadors a la seguretat social és més alt que el 2010. Si puja això i apugessin els sous -que han baixat- se sosté. En aquests moments hi ha dèficit, però perquè es vol que hi hagi dèficit. El que cal canviar és el sistema, que els beneficis cotitzin per a les pensions.

Els beneficis de les empreses no cotitzen a la seguretat social doncs?
ME: Cap benefici de les empreses cotitza. És una cosa que la gent no entén. En aquests moments, del que es produeix a l’Estat, entre el 52 i el 54% va a beneficis. Entre el 48 i el 46% va a sous. Les pensions surten només d’aquesta segona part. Els empresaris diuen que estan pagant ells les cotitzacions, però no. Les cotitzacions són part del sou. Els pensionistes que estan al carrer demanen que les pensions es paguin del pressupost públic. Qui paga l’Exèrcit?

Dels fons dels Pressupostos Generals de l’Estat?
ME: Correcte. Les pensions no. L’Exèrcit sí que es paga dels beneficis -tot i que alguns en paguen més i d’altres no-.

Hi ha qui diu que un problema és que les pensions són molt altes…
ME: És cert que, percentualment, són una mica més altes que en alguns països europeus. Però és molt senzill, aquí els sous són molt més baixos. En altres països amb un percentatge més petit, cobres més.

JI: Si agafes els mil euros com a límit del llindar de pobresa, el 70% dels pensionistes són pobres. Si agafes un llindar de benestar alt, hem de mirar qui està amb pensió alta o no.

ME: La pensió més alta, bruta, són 2.450 euros bruts i només la cobren un 10%. Després hi has de treure els impostos. No és tant. Amb mil euros es viu bé? El que passa és que hi ha gent que no té remei. I amb els lloguers que hi ha ara, molta gent no en té prou.

Diuen que la crisi de les pensions està basada en mentides i mitges veritats. Al servei de qui estan aquests arguments?
ME: Fonamentalment, els bancs i les companyies d’assegurances. Quin és l’objectiu de tot plegat? Que la gent es faci pensions privades. La gent que té diners, els pobres tant se val. La gent que té una mica estalviat, que en comptes de pagar a l’estat ho posi al banc. Perquè les pensions no donen diner. Ells volen el sistema de capitalització. Que tu, des de jove, comencis a posar diners, obligatòriament i fixe, en un compte corrent d’on no podràs treure els diners fins que et jubilis. Això beneficia al banc que negocia amb ell i li dona poder. Si no pots tenir estalvis, ja no pots pagar.

JI: Si cobres un sou baix, quina pensió t’espera? I després, cal comptar les fluctuacions del mercat i la borsa. Si la borsa baixa, què passa? El sistema de pensions em garanteix pensions en un futur? Més que no pas el privat. Per al privat hauré d’anar posant-hi diners. I on són aquests diners? Si tinc un sou baix, primer hauré de satisfer una pensió futura que no el meu dia a dia.

ME: Aquest sistema està fet per absorbir els diners d’aquells que poden estalviar.

JI: Volen que la població tingui la sensació que no tindrà pensió, quan té pensió segura. Dependrà també de com lluitem també.

ME: Es parla de crisi de les pensions per incentivar les pensions privades. Les pensions públiques, a Espanya, són 140 mil milions a l’any. Les pensions privades ronden els 80 mil milions. Què volen els bancs, fer-se amb els altres 140 mil milions, incentivat pel Banc Central Mundial. En aquests moments, els majors fons d’inversió i fons voltor del món són els fons de pensions privades.

Quin paper tenen els grans sindicats en la qüestió de les pensions?
ME: Dolent. Els grans sindicats estan participant en la privatització de les pensions. El tema de la crisi de les pensions l’han treballat tan bé i tant que els mateixos sindicats i els seus dirigents n’estan convençuts. Estan començant a firmar convenis en els quals, una part dels augments de sou aconseguits van a un fons de pensió privat. A més, fa uns anys, CCOO i UGT van muntar una empresa amb els bancs per gestionar les pensions privades. Amb l’argument que si ells són a dins, es preocuparan més de la gestió. És públic i notori que d’això cobren beneficis. Això és greu, però el més greu és la firma de convenis.

Volen fer alguna conclusió final?
ME: La crisi de pensions és una crisi construïda. És un problema de distribució de la riquesa del país. S’ha construït amb un sistema que va funcionar. A més, no hi ha motius per una crisi de pensions, perquè el sistema es pot canviar amb els pressupostos generals de l’Estat. El que cal és canviar com es financen les pensions. Quina altra despesa es finança amb contribucions? Cap.

JI: Les entitats financeres van muntar la crisi a còpia de pagar acadèmics i informes per alarmar l’opinió pública.

ME: A més, si a l’Estat no hi ha diners per les pensions públiques, d’on surten de les pensions privades?

«Cada grupo de personas debería crear organizaciones para luchar contra lo que no le gusta»

Posted on por

La economista Miren Etxezarreta fue la encargada de inaugurar las intervenciones del Foro «Enciende la Tierra» CajaCanarias 2019, el pasado 21 de marzo. Acompañada por el filósofo eslovaco Slavoj ZiZek, la catedrática emérita de Economía Aplicada de la Universidad Autónoma de Barcelona analizó el contexto actual y el futuro más inmediato en esta charla, que tuvo como título «Pedir lo imposible». En particular, Etxezarreta se preguntó sobre el camino a recorrer si se quiere construir un sistema más justo e igualitario, abordando la diferentes opciones socioeconómicas, tomando como punto de partida el interrogante central del Foro «Enciende la Tierra» CajaCanarias 2019: ¿Llegará el colapso?

¿Caridad o justicia? Sobre los despidos de La Caixa

Posted on por

Artículo publicado en Público, 28 de mayo de 2019

Pasada ya la algarabía de las elecciones, aunque todavía queden muchos rescoldos con la formación de los diversos gobiernos, parece llegado el momento de volver sobre los temas habituales que afectan a la vida cotidiana. Entre ellos me parecen destacables las iniciativas a las que estamos asistiendo acerca de los procesos de racionalizaciónde las plantillas de algunas de las  instituciones financieras más importantes de este país. Sobre todo me voy a referir al despido, ya aceptado,  de 2.023 trabajadores de la Caixa.

Que está transcurriendo con relativa placidez. Es curioso que cuando 700 trabajadores de la industria son despedidos, por ejemplo, generan un intenso malestar social protestas, huelgas, comentarios en los medios, mientras que si un número considerablemente mayor de trabajadores (que lo son, aunque les gusta más denominarse empleados), son cesados desde las entidades financieras no son noticias muy comentadas.

Mientras son abundantes  los comentarios de los dirigentes políticos y sociales sobre la precariedad laboral y sobre la necesidad de eliminar, o por lo menos modificar sustancialmente las leyes de las legislaturas anteriores sobre la reforma laboral, al mismo tiempo que se expresa, incluso por algunas entidades patronales, la preocupación por la desigualdad y la pobreza en nuestra sociedad, y por las instituciones políticas y civiles la necesidad de mejorar la situación respecto a ambos aspectos,  el hecho de establecer fuertes ERES que afectan a miles de trabajadores, a lo más se publican como noticias normales, pero es bastante difícil encontrar algún comentario evaluativo sobre los mismos. Que una empresa financiera como la Caixa, que en 2018 presentó oficialmente unos beneficios de 1.985 millones de euros, con un 17,8% de aumento sobre 2017, decida despedir a más de dos mil trabajadores y cerrar  821 sucursales, parece suponer únicamente una noticia sobre el Plan estratégico de la entidad para 2019-2021. ¿No chirrían bastante estas actitudes?

Los sindicatos implicados han aprobado el acuerdo, con la excepción de CCOO que parece oponerse al mismo, pero sólo porque discrepa de la normativa para la movilidad forzosa. Es verdad que si se lee el acuerdo se puede percibir que los despidos van a suponer indemnizaciones relativamente generosas. Es bastante lógico que los trabajadores las acepten por sus ventajosas condiciones y por el temor a que si no lo hacen así la situación puede ser mucho menos favorable en el próximo futuro. Pero que los sindicatos no piensen en el impacto social que ello supone es difícil de entender.

La potencia económica de estas entidades les permite comprar los despidos. De hecho en las cuentas del segundo trimestre de 2019 ya han hecho un cargo de 890 millones para este programa, que, seguramente serán cargados en las cuentas como gastos normales de explotación que disminuirán el importe a pagar de impuestos. Como, además,  estiman ahorrar 190 millones de euros anualmente con esta actuación, el gasto está plenamente justificado…

Pero estos despidos no son gratis para el resto de la plantilla, aquellos a los que se les permite mantener su empleo: habrá cambios en los horarios de apertura, es decir en los horarios de los trabajadores, una reorganización geográfica de la fuerza laboral, un aumento, – sí, aumento con menos plantilla-, de sucursales modernas (store y business bank) y un aumento de empleados asignados al modelo de servicio remoto  (in touch)… ¿están de acuerdo los que continúan empleados o han de aceptarlo para seguir manteniendo sus empleos?  ¿Creen los sindicatos que es el importe de la indemnización todo lo que cuenta?

¿No importa que las empresas más potentes de este país decidan despedir a parte de su plantilla simplemente porque lo han decidido en su Plan Estratégico? ¿No se puede tener en cuenta que todavía en este país hay más de tres millones y medio de parados, que la mayoría de jóvenes, muchos de ellos con un magnifico nivel de preparación, o están parados o tienen contratos de vergonzosa precariedad? ¿No se tiene en cuenta el efecto demostración que la actuación de estas entidades punteras tiene para otras más modestas? No sólo entre las más modestas: al tiempo que se escriben estas líneas se anuncia un expediente similar en el Banco de Santander, de momento con una propuesta de eliminar más de 3.000 empleos, y para el que pudiera escribirse un comentario muy parecido a este, lo que obviamos por no ser todavía conocida en detalle.  La actuación de la Caixa justifica y normaliza los despidos en empresas con importantes beneficios, sin más razón de existir que la voluntad de la entidad.  Y esto a pesar de que las entidades financieras españolas tienen la proporción de empleados por cada 100.000 habitantes más baja a nivel internacional (solo por encima de Japón).

Toda la supuesta preocupación por la España vaciada ¿cómo se combina con el cierre de 821 sucursales (el 40% de las mismas), muchas de ellas sin duda en las zonas rurales? , probablemente la reforma implica que los clientes habrán de desplazarse más lejos para operar y habrán de realizar más operaciones por sí mismos, eso sí, con fórmulas más modernas que ahorran mano de obra, haciendo la vida más difícil a los más vulnerables (las personas menos familiarizadas con internet y las que viven más lejos de las sucursales).